L’art, tot allò relacionat amb l’expressió humana d’emocions i pensaments utilitzant diferents medis. L’art serà polític sempre que hi hagi oposició a qualsevol modalitat d’aquest. L’art, com la ciència, en un món on la llibertat i la rigorositat fossin comuns, no haurien de formar part d’un espectre polític determinat. Però igual que la ciència és manipulada i interpretada buscant la confirmació de certes creences, l’expressió artística pot ser posada en qüestió pel simple fet de desafiar allò que certs col·lectius entenen com un ordre hegemònic. Quan una obra de qualsevol mena és descrita com política, es pot donar per dues raons; O bé aquesta fa referència a un fet polític en forma de crítica o engrandiment, o, en canvi, l’obra és interpretada automàticament com a política desafiar certes concepcions que poden resultar inapropiats per grups ideològics. La línia entre aquestes dues diferenciacions pot ser difusa en certs casos. La diferència principal és que una és polititzada per l’autor, i l’altre per mitjans exteriors.
Exemples d’aquest últim fet es poden trobar tant de la banda conservadora, com en la progressista, que utilitzen diferents justificacions.
A Espanya, tenim molts exemples. Els actes d’art LGBTIQ+ sent classificats com “propaganda política” resulta de la politització que ha rebut el moviment, i que encara està present en el camp polític actual. Humoristes sent perseguits per realitzar bromes ofensives per diferents col·lectius, però que no tenen cap referència a una ideològica específica.
Quan aquests fets tenen lloc, certs corrents artístics es relacionen amb diferents grups polítics. En aquests casos art queer amb l’esquerra, i l’humor negre amb la dreta. No obstant això, quan es fa una inspecció més propera als consensos populars, es pot veure que aquesta divisió ocorre específicament en els sectors més polaritzats de les dues bandes.
Quan en un context artístic, es demana que l’art exposat sigui apolític, sempre hi ha conflictes sobre que es considera polític. El millor exemple d’aquest fet és Eurovisió, durant anys, l’organització de l’esdeveniment ha recalcat la suposada naturalesa apolítica d’aquest. Malgrat això, al mateix temps, Eurovisió ha servit com el mitjà on s’ha visibilitzat més el col·lectiu LGBTIQ+ des dels anys setanta. Època on aquesta mena de temes eren extremadament tabú, i a Eurovisió eren transmesos a escala internacional, en l’esdeveniment musical de més rellevància per la població europea. Els critica, naturalment, no faltaven. Aclamaven que era una agenda política, però si una cosa no ideològica com és la sexualitat d’una persona és polititzada, és perquè hi ha oposició, no perquè dites persones existeixin i siguin un fet polític pel sol fet de ser presents.
