La Unió europea s’ha d’esforçar i em consta que s’esforça per garantir que la competència dins els sectors econòmics és sana, òptima i permet al consumidor poder triar entre un bon ventall d’alternatives davant la elecció de compra de qualsevol producte o servei, i es que ot semblar que la llibertat de mercat i la llibertat de competència vagin agafades de la ma, però lamentablement ni és així ni està a prop de ser així.
La historia dels mercats capitalistes ens ensenya que la llibertat de mercat sempre dona lloc als monopolis o oligopolis. Un o uns quants acaben concentrant molt de poder fent valer aquella regla tan antiga i tan coneguda que diu que “EL peix gros s’acaba menjant el petit”. De fet, cada cop més la voracitat del mercat evoca a canvis culturals que fins fa 50 anys segurament eren prou impensables. Quan parles amb molts emprenedors que estan evolucionant una Startup te’n dones compte de canvis significatius; només dues generacions enrere es creaven empreses amb l’objectiu de veure-les créixer, en alguns casos fusionar-les per veure consolidat un projecte més gran o finalment, quan anaven maldades, vendre-les per salvar els mobles. Avui això en molts casos ja no és així; la aspiració de moltes petites és que la gran vingui i pagui un bon pessic per incorporar-la al seu mostrari, o bé perquè la fa més competitiva o simplement per evitar la molèstia d’haver-hi de competir. M’és més eficient comprar la solució que competir-hi.
Com deia, si mirem amb perspectiva, veurem que la llibertat de mercat ens porta a oligopolis o monopolis, i vull demostrar-t’ho amb dos exemples dels molts que hi ha recolzant-los amb dades:
- En el sector de les telecomunicacions tenim una representació de 40 companyies oferint els seus serveis, però n’hi ha tres que representen a nivell de quota de mercat tres vegades el que les altres 37. Parlo de Movistar, Vodafone i Orange.
- A Espanya hi ha inscrits 47 bancs diferents i el 70% de la quota de mercat (70!!!!) se’l arreglen bàsicament entre Els primer 4 s’enduen la part del pastís més grossa Santander, Caixabank, Sabadell i BBVA i els segueixen a certa distancia significativa Bankinter, Kutxabank, Abanca i Ibercaja.
Em paro en aquest segon exemple per raons obvies, ja que no és d’estranyar que davant la fusió de dos dels principals actors d’un sector “sistèmic” com és el financer s’aixequi la polseguera que hi ha. Si entre 4 tenien el 60% de la quota de mercat ara passarien a tenir-lo entre tres i això te una sèrie d’implicacions que cal tenir en comte abans d’autoritzar la operació des de el punt de vista de la lliure competència: cada vegada que un banc es fa més gran a través de comprar-ne un altre minven les possibilitats del consumidor de poder escollir lliurement canviar-se a un altre proveïdor, agafa més poder i, per tant, te més capacitat de fer-lo passar per l’adreçador de les seves condicions. En poques paraules, cada vegada que un sector perd un competidor perquè un altre l’ha comprat l’usuari perd poder de negociació.
Potser podries pensar ara que hi haurà 46 bancs més als que recórrer si no t’agrada la fusió de dos dels grossos i que, al final és una opció personal… I penso que t’equivocaries per varies raons. Te’n destaco 3;
- la presència física; no tots els bancs tenen presència a totes les comunitats, ni molt menys! La presència física d’oficines limita molt la tria.
- El banc d’Espanya en cas de fallida de l’entitat financera et garanteix fins els 100.000 primers euros d’estalvi. És lògic doncs que qualsevol persona que tingui estalviat aquest capital (o més!) el vulgui tenir en una entitat que li generi seguretat i fermesa empresarial: més pel gros, menys pel petit.
- La capacitat d’oferir, facilitar i tarifar competitivament de productes financers per part dels grossos és infinitament superior a la dels demés, tenen recursos gairebé il·limitats… I quan un petit arriba a molestar sempre hi ha la opció de comprar-lo.
Què passarà doncs si BBVA compra Banc Sabadell? No tinc la bola de cristall i no soc un gran especialista en el tema però, a vegades, mirant enrere pots intuir què vindrà més endavant. D’entrada cal dir que des de el punt de vista del lliure mercat és una opció legítima, un compra l’altre, s passa veurem com neix un monstre financer sòlid i solvent que en capital bursatil representarà el segon banc d’Espanya i el tercer d’Europa. En un plaç de dos anys s’uniran operatives, es fusionaran departaments i es farà neteja de número d’oficines i departaments interns buscant la màxima eficiència… Es farà fora a molta gent després d’una dura negociació amb els sindicats per garantir que els treballadors que se’n vagin ho facin en les millors condicions possibles. Un cop complert aquest pla, com a consumidor tindràs la possibilitat de triar entre tres bancs grossos, quatre de mitjans que ni de bon tros son a tot arreu i molts de petits que son, o bé locals i que per mantenir la seva infraestructura seran menys competitius que els altres, o opcions online que si bé van molt bé per la operativa diària i senzilla encara son lluny d’oferir el millor servei a l‘hora de contractar productes financers complexos; penso en hipoteques, plaços fixes, fons d’inversió etc… Productes que sovint requereixen d’un tu a tu i explicacions en persona.
Penso que com a consumidors hi perdem. I es per això que espero que la Unió Europea a través del control de competència i el govern espanyol posin traves o vetin aquesta compra perquè afecta de forma directe a la lliure competència.
Avui no em jugo cap sopar al König perquè intueixo que tinc molts números de perdre’l si aposto a que la compra no és farà. Tan de bo que quan rellegim aquest article d’aquí un temps veiem plegats que no m’havia equivocat, me’n alegraré molt!
