L’any 2017, la islamòloga Yaratullah Monturiol va publicar un assaig de gran rellevància intel·lectual i espiritual en el seu gènere: María desvelada. Fuentes heterodoxas sobre la madre de Jesús (Mandala Ediciones). A les pàgines inicials escriu l’autora, i tradueixo: «Aquest llibre ha estat concebut per provocar un diàleg intercultural a partir d’una dona jueva, Maria, distingida entre totes les dones. Ens trobem davant d’una figura d’enorme calat espiritual que ha servit d’arquetip durant segles a cristians i musulmans».
El treball de Yaratullah Monturiol es projecta més enllà de l’àmbit espiritual de l’islam quan a la segona part, i amb gran obertura de compàs, l’escriptora incorpora quatre veus autoritzades al conjunt de l’assaig: la de Xavier Pikaza, la de Vicente Haya, la de Teresa Forcades i la de Diego Pacheco. Amb el seu escrit, aquest darrer ofereix un aspecte no inèdit, però sí força ignorat, de Maria, en el text: María, la Sabia, en las fuentes japonesas.
Diego Pacheco contextualitza la procedència d’aquesta font: la persecució sistemàtica de cristians japonesos al segle XVII, que va causar una gran mortaldat entre els fidels. Aïllats completament, ja que habitaven a l’arxipèlag de Goto, aquests cristians van sobreviure gràcies a l’organització que els missioners jesuïtes els havien ensenyat i que tan bé s’adequava a la pròpia psicologia japonesa. Aquests cristians de primera hora al Japó, que van mantenir dempeus la seva fe, en el seu temps i per raons diverses, no es van incorporar a l’Església catòlica, se’n mantenen separats.
Segons la documentació procedent de la tradició oral i posteriorment escrita per aquests cristians ocults del Japó, els Kakure-Kirishitan, i que de manera tan poètica també se’ls coneix com «els creients en el Déu de l’habitació interior», Diego Pacheco dona a conèixer un fragment del Llibre del començament del cel i de la terra, en què apareix la figura de Maruya que, en tant que intermediària de la divinitat, fa meravelles, i d’aquí ve que Maruya sigui considerada Sàvia.
El fragment, escrit segons la cosmovisió japonesa de l’època, inclou l’anunciació de l’àngel, la concepció sobrenatural, la trobada amb la seva cosina Isabel: «Isaberuna, amb un impuls es va prostrar al seu davant i va dir: “A tu, Maruya, la plena de garasha, et reverencio; el Senyor és amb tu; entre totes les dones tu ets la més benaventurada, i és sant el fruit del teu ventre, Jisus”». El relat continua fins arribar al naixement de Jisus en un estable una freda nit d’hivern, sense la companyia de Josep, com tampoc no apareix en el relat alcorànic: Maria, Mariam, dona a llum a Isâ ben Mariam (Jesús, fill de Maria) tota sola.
La maternitat miraculosa, i la dona que infanta en solitud perquè per aquesta causa és rebutjada per l’entorn, va inspirar Soleia, un dels poemes més desconeguts de Joan Maragall.
Maria, benaventurada i distingida entre totes les dones tant en el cristianisme com en l’islam, i compassiva com es mostra en la figura japonesa de Maruya obrant miracles, en la seva concepció budista a la Xina se l’assimila a la imatge de Guanyin, el Bodhisattva de la Compassió*. En algun moment, Guanyin va prendre la figura femenina que és representada asseguda amb el seu fillet a la falda i es troba també en cases, despatxos, espais públics.
Guanyin no és pròpiament Maria, la mare de Jesús, però té algunes de les qualitats que convoca els devots per ser la senyora de la Saviesa, de la Compassió, de la Pietat, de la Misericòrdia. Amb tot, al segle XVII, les figuretes de porcellana de Songzi Guanyin entronitzada amb un nen a la falda, produïdes als famosos forns de Dehua, es van exportar a Europa amb el nom de Sancta Maria.
*Avalokitesvara, que en sànscrit vol dir «el Senyor que mira cap avall», és el Bodhisattva de la Compassió, un dels bodhisattves més àmpliament venerat per les corrents principals del budisme. Al Tibet és conegut amb el nom de Chenrezig, a la Xina amb el nom de Guanyin i al Japó amb el nom de Kannon.
