A vegades tenir la porta preparada perquè vingui un veí a explicar-nos petiteses quotidianes pot ser tot un programa de suport i acompanyament com es llegeix en aquest relat de la nostra estimada Joana Nevado.
L’Emiliana ha vingut tota cofoia del mercat. És una dona que es va quedar vídua fa poc temps, viu sola, li agrada comunicar-se xerrar i escoltar la gent, assabentar-se d’allò que passa en el barri, donar la seva opinió… darrerament, on viu, majoritàriament, són gent jove que treballa i no té la possibilitat de fer vida social amb els veïns, s’enyora d’uns altres temps quan tots els del carrer es coneixien, compartien sortides, menjars, converses envers als fills, els familiars…
Avui m’ha vingut a veure a casa i m’ha explicat que, com cada dilluns, ha baixat al mercat a comprar fruita i verdura i, de passada, a donat una ullada a alguna paradeta de roba per si hi havia alguna ganga d’aquestes que inciten a comprar. En una parada ha vist a la Isabel i al seu marit, quin goig fan… continuen tan enamorats com sempre, anaven agafats de la mà com si tinguessin por de perdre’s, tots dos s’escolten embadalits com si les paraules sortissin amb una melodia, eren veïns fa deu anys –més o menys– i, des que se’n van anar del barri no s’havien tornat a veure, per la qual cosa tots han tingut una grata i afectuosa trobada, el moment demanava posar-se al dia de tots els esdeveniments. Es veu que se’ls va casar el fill petit i se’n van anar a viure a un poble molt a prop. Han parlat sobre la salut, tema cabdal per l’edat que tenen, tots tenen petites patologies, artrosis, pressió descompensada, mal de cap… Han parlat de les antigues amistats que ja no s’han tornar a veure ni se sap res d’elles –perquè eren amistats que s’enfonsaven només amb una mica de vent–, deia la Isabel a l’Emiliana. En anar cap a la cantonada, també ha vist la Maria, sempre tan enjoiada, resplendia com un estel amb crispetes de colors, però estava una mica marejada i li ha preguntat si tenia bé la pressió, que si havia esmorzat… Sempre decidida a buscar la causa per a posar-li remei. En anar cap al cotxe i amb les bosses plenes de la compra, –que prou feina tenia per aguantar-les– ha vist la Irene i a la Kati, les esportistes del grup, semblaven sortides dels “boy scout”, amb el mocador al coll, samarreta i pantalons curts, venien de caminar, fan llargues rutes, els agrada estar en forma i diuen que els va bé per a rebaixar el colesterol i la pressió arterial, caminar forma una part important en les seves vides.
Totes s’han dit floretes: que bonica estàs! sembles més jove! només la Isabel es lamentava de que havia guanyat molt de pes i li costava rebaixar quilos. Han recordat vells temps com quan els nens eren petits i gaudien tots els estius de la piscina, les mares animades en tertúlies interessants, sense deixar de vigilar als seus fills. Ara enyoraven les seves parelles, “perquè la majoria són vídues”, tot i així es fan les valentes i han trobat llocs per anar omplint el buit que han deixat com ara fent cursos d’escriptura, de pintura d’anglès etc.
Sentir a l’Emiliana comentar l’experiència que ha viscut aquest matí plena de il•lusió, ha sigut tan agradable per a mi que he valorat que el fet de xerrar i compartir moments de la nostra vida amb altres persones és un plus valuós per a gaudir i omplir-nos de goig. Segur que a l’Emiliana també aquesta visita l’ajudarà a fer més lleugera la seva soledat.
