Farà ja més d’un any que us vaig parlar del dret dels pobles i de les nacions a l’autodeterminació i al dret de decidir. Ara hi torno arran d’una declaració -més que ambigua- de la Conferència Espanyola sobre quines orientacions han de tenir els catòlics davant les properes eleccions generals.
En un article molt interessant del “El Punt Avui” d’en Jordi Busquets, sota el títol de “Bisbes”, escriu: “Em sembla normal…que els bisbes vulguin orientar les persones que busquen el seu mestratge i la seva autoritat. Però no he aconseguit trobar, en la doctrina catòlica, cap precepte a favor de la unitat de la “nació espanyola” ni cap advertiment contra els “separatistes”. No seré jo qui negui als bisbes el dret de defensar la unitat d’Espanya. Només els demano, això sí, que abans de fer-ho baixin de la trona i es treguin la sotana”.
El mateix Duran i Lleida, fa pocs dies, retreia als bisbes el seu desconeixement de la Doctrina social de l’Església, ja que aquesta no la poden desconèixer; i els va fer obrir els ulls. Poden fer el ridícul com féu l’Episcopat espanyol quan demanaren fa molt de temps -ja era imminent la independència de Cuba, província espanyola- a tots els seus sacerdots de pregar per la unitat d’Espanya que, segons ells, es trobava en perill per aquest fet.
Des de aquestes pàgines els volem recordem el que el “Compendi de Doctrina Social de l’Església Catòlica”, publicat per la Santa Seu, diu sobre el dret fonamental de les nacions i dels pobles per autodeterminar-se lliurement. Llegir-ho els aclariria aquest punt de vista tan concret. Així està escrit: “El camp dels drets de l’home s’ha estès als drets dels pobles i de les nacions: en efecte, “tot el que és cert per a l’home ho és per als pobles”. El Magisteri recorda que el dret internacional “es fonamenta en el principi de l’igual respecte dels Estats, al dret de l’autodeterminació de cada poble i de la lliure cooperació amb vista al superior bé comú de la humanitat”. La pau es fonamenta no tan sols en el respecte dels drets de l’home, sinó també en el respecte als drets dels pobles, en particular el dret de la independència.
Els drets de les nacions no són sinó “els ‘drets humans’ conreats a aquest nivell específic de la vida comunitària”. La nació té “un dret fonamental a l’existència”, a la pròpia llengua i cultura, mitjançant les quals un poble expressa i promou la seva ‘sobirania’ espiritual’; a modelar la pròpia vida segons les tradicions pròpies, excloent, naturalment, tota violació dels drets humans fonamentals i, en particular, l’opressió a les minories”, a “construir el propi futur proporcionant a les generacions més joves una educació apropiada”. L’ordre internacional requereix un equilibri entre particularitat i universalitat, a la realització del qual són cridades totes les nacions, el deure primer de les quals és el de viure en actitud de pau, de respecte i de solidaritat amb les altres nacions”.
“A tots els pobles els correspon, en general, una nació, però per diverses raons no sempre els límits nacionals coincideixen amb els ètnics. Sorgeix així la qüestió de les minories, que històricament ha originat no pocs conflictes. El Magisteri afirma que les minories constitueixen grups amb drets i deures específics. En primer lloc, un grup minoritari té dret a la pròpia existència: “Aquest dret pot ser desatès de diverses maneres, fins als casos extrems en què es negat mitjançant formes manifestes o indirectes de genocidi”. A més, les minories tenen dret a mantenir la seva cultura, inclosa la llengua, com també les seves conviccions religioses, inclosa la celebració del culte. En la reivindicació legítima dels drets propis, les minories poden ser empeses a cercar una autonomia més gran o fins i tot la independència: en aquestes delicades circumstàncies, el diàleg i la negociació són el camí per assolir la pau. En tot cas, el recurs al terrorisme és injustificable i perjudicaria la causa que es vol defensar. Les minories també tenen deures que han de complir, entre els quals hi ha, sobretot, la cooperació al bé comú de l’Estat en el qual estan inserides. En particular, “un grup minoritari té el deure de promoure la llibertat i la dignitat de cada un dels seus membres i de respectar les opcions de tots els seus individus, àdhuc quan un decidís de passar a la cultura majoritària”.
Aquest dos textos els pot trobar tothom en “Compendi de Doctrina Social de l’Església Catòlica” (nn.157 i 387). Els dos han estat redactats a base d’ afirmacions magisterials dels Papes Joan XXIII i Joan Pau II, referint-se als drets fonamentals dels pobles i nacions. El Compendi parla de tota mena de temes que afecten a drets i deures fonamentals socials, politics, econòmics, familiars, etc. Crec que els bisbes podrien integrar-los en el seu haver i no posar en un mateix sac pomes i gats. Els brindem un repàs de la història del món -Amèrica de Nord, Canadà, la catòlica Irlanda, tots els països i pobles de Centre i Sud-americans, nacions de l’Imperi austro-hongarès, Polònia, pobles i nacions annexos a la Unió Soviètica, com Ucraïna, Lituània, Letònia i Estònia, nacions com Xèquia i Eslovàquia, altres de l’antiga Iugoslàvia (Eslovènia, Croàcia, etc.),..,per tal de saber que la vida política dóna moltes voltes i que no hi ha nacions o Estats intocables per llei divina, ni natural, ni positiva.
Que donin, doncs les oportunes orientacions, a l’hora de votar en consciència, però sense barrejar la Trinitat Santíssima amb el suposat bé comú de la unitat sacratíssima d’Espanya, salvaguardada per la Constitució i l’exèrcit. Hi ha drets fonamentals legítims per als pobles i nacions, previs a qualsevol llei positiva; és a dir, uns drets primaris, originaris i essencials que es troben per damunt de les constitucions humanes i d’altres normes jurídiques -totes elles peribles i modificables- com pot ser el cas de totes aquelles que encotillin o neguin alguns drets humans. Aquest dret -com és el de l’autodeterminació- és reconegut com un dels drets humans fonamentals, també per l’Església. El pot exercir un determinat poble perquè vol ser “regió o comarca”, “nacionalitat històrica”, “comunitat autònoma –amb diversos graus de sobirania i de competències- “nació” amb Estat o sense, “federació o confederació” d’Estats o “Nació i Estat independent” (triem el que vulgueu, n’hi ha per tots els gustos); allà els pobles amb la seva decisió ! Mentre no s’actuï mai amb violència i es faci segons les regles de dret, el camí pot ser sempre correcte.
En aquests terrenys, els demòcrates i molt més si s’anomenen cristians han de filar molt prim i viure delicadament el respecte als drets dels individus, dels pobles i de les nacions. Si no, després, encara tot es complica més amb fets dels quals la història n’ha guardat memòria i que no són gens desitjables.
