Si ressuscités Josep Pla, aquell escriptor que els mitjans espanyols sempre citen descontextualitzat per fer veure que era un anticatalà congènit i no algú que es va consagrar a salvar-nos els mots, no sé si seria capaç de reconéixer el país on va néixer. El de Palafrugell té l’honor d’haver escrit la millor definició intuïtiva dels Països Catalans: és allà on es diu bon dia i et responen “sí, sembla que avui fa bon dia”. Doncs bé: avui dia Pla tindria serioses dificultats per localitzar en un mapa aquest territori que se’ns desfà entre les mans.

Suposo que a l’amable lector i a l’amable lectora els passa igual que a mi: quan saluden amb un “bon dia”, tothom els respon “buenas”. Ho fa el veí que porta la mar de déu del Carme penjada al retrovisor amb una cinta verd i blanca, per marcar perfil andalús, i fins i tot algun que altre treballador de Normalització Lingüística. Ja no estem parlant de subtileses com ara si “bona tarda” és castellanisme, així que tant és dir-ne així com “bones tardes” –això explicava Joan Coromines–. Ara el nivell ha davallat fins al “buenas”.

El més curiós del cas és que l’omnipresent “buenas” està calant, com acabo de dir, en catalanoparlants dels que se suposa de ferro colat, dels que fan classes de català. I és aquí on entra en joc un altre efecte: l’efecte porter basc. Em sembla que la propensió dels catalanòfons a l’autogol només es pot comparar amb les espifiades monumentals, sempre en perjudici de la selecció espanyola, d’Arconada contra França i Zubizarreta contra Nigèria. Amb un matís important: els bascos la marraven sempre per perjudicar Espanya; els catalans, en canvi, ens fem autogols dels que ens deixen fora de la cursa per la supervivència. I avui és el “buenas”, però demà serà el “se’m cau” i demà passat ja “em dóna igual”.

A mi el meu pare m’havia ensenyat que quan em diguessin “buenas” havia de respondre “y gordas”, però em sembla una resposta brusca i la majoria de vegades opto per un tímid i poc compromès “hola”. Potser pagaria més la pena una mica més de risc, assumir allò del català a l’atac i entomar la lliçó planiana: “Sí, sembla que avui fa bon dia”.