Dijous, 15
Dia de la Mare de Déu d’agost. Penso en tot això de la malnutrició i no ho entenc, la veritat. No crec que sigui aquest, el problema de Catalunya. Deu ser una altra cortina de fum. ¿Quant de temps més diu que ha de continuar defensant-nos aquest Síndic de Greuges que es diu Ribó?
Divendres, 16
Com que el viatjar, ara com ara, sembla que s’ha acabat, resulta que enguany sóc a la vila el dia de la festa de sant Roc, segon patró. La pesta, els macips, les captadores, l’animació, la dansa d’Arenys, l’alliberament, l’ofici, el vot de vila, la festa de l’aigua també. Dic això de l’alliberament no només perquè la presència del sant, que era de Montpeller i no sé ben bé perquè aparegué en aquest nostre indret, contribuí a foragitar l’epidèmia, sinó també perquè la paraula macip vol dir esclau, un home jove al servei dels altres, i com a màxim un aprenent. Mot masculí, segons el diccionari, sinó que ara també hi ha macipes i macipets i macipetes. Tots, i totes, amb les corresponents almorratxes, recipients de vidre proveïts de diversos brocs per espargir aigua d’olor entre la població, tot el poble fa olor avui. Però no en sé gran cosa més, de tot plegat, massa absent durant massa temps.
I el que no és cap cortina de fum, sinó d’ignorància, és tota aquesta gent en una plaça de toros del centre d’Espanya desplegant una pancarta i afirmant que Hitler tenia raó. No deien en quina cosa, però. ¿Raó d’existir, potser? No en saben res, de Hitler. Si en sabessin, ni que fos un bri, ni tan sols gosarien esmentar-lo. L’autoritat tampoc no en sap res. O potser sí. El cas és que no hi va pas intervenir ni tampoc va actuar contra tanta ignomínia i tanta ignorància, el mal veritable. Ja els deu anar bé. No faria cap mal, però, un poc més d’aigua d’olor enmig de tant de tuf de porqueria.
Dissabte, 18
Albert Serra guanya a Locarno. Història de la meva mort. Fa molt poc que sé de l’existència del cineasta i artista de Banyoles i ara és ja un dels que més m’interessa. La seva obra i el seu discurs. El mateix puc dir d’un altre artista nostre, Santi Moix, que fa 27 anys que viu a Nova York i del qual he seguit amb molt d’interés l’entrevista que publica l’Ara. Escandalós dèficit de formació artística, el meu. Gairebé nul·la sensibilitat per a tot allò que és visual en art. I és cert que ens vam burlar de Dalí i així ens han anat les coses. No ens hem sabut divertir amb Dalí, no l’hem entès i ens l’hem carregat tal com en el seu moment férem també amb Josep Pla. Que si era franquista i tota aquesta merda. En Dalí era el tio més modern i contemporani que hi havia i a Barcelona no hi té ni un trist nom de carrer, afirma Moix. Dalí és l’autèntic Warhol i ho hauríem d’haver celebrat. Sempre hem estat més del que ens hem volgut creure. Si haguéssim entès Dalí, i ara entenguéssim l’obra i els discursos de genis com Serra i Moix, i força d’altres encara, segurament tots aquests complexos i puces quotidianes que se’ns enganxen al cos deixarien d’existir. Hi estaríem per damunt. Ens divertiríem amb tot i no caldria que vingués ningú a explicar-nos res perquè ja tindríem el nostre propi univers. ¿O no és precisament això, el que volem? Culs de rucs i de cavalls. Aquesta meravella.
Diumenge, 19
Reprenc Dickens, El Casalot. La senyora Dedlock, capítol XVIII. Parlar com un infant. Entomar les coses com un infant. ¿Que hi ha aquell gran senyor que exigeix que se li reti homenatge? Molt bé, d’acord. Em costa menys retre-l’hi que no pas negar-l’hi i, si té res de bo per donar-me a canvi, estaré encantat d’acceptar-ho. I si l’endemà vaig en una altre indret i em trobo un individu del tot oposat a aquest gran senyor que he dit, faria exactament la mateixa cosa. I acceptaria, davant d’ell, mostrar-me també contrari a aquell a qui el dia abans havia retut homenatge. Considero que el meu deure, en aquesta societat, és ser agradós i que aquest, el de mostrar-se agradós, és també el deure de tothom en aquest món nostre. Però, ¿i els principis? ¿Que no hi ha principis? Doncs a fe que no ho sé pas, constestaria. No sé ni què entenem per aquest nom, ni on són, ni qui en té. Si vós en teniu i tal cosa us satisfà, me n’alegro i us en felicito de tot cor. Jo, però, no en sé res, de debò, perquè no sóc sinó com un infant, i ni els reclamo ni els vull. ¿Principis? Sí, d’acord, principis, penso després de tot. I la traducció de Xavier Pàmies, quina gran lliçó, un cop més, i quin gran plaer de la llengua.
Dimecres, 21
El fons o la superfície. ¿Amb què es queda Joan Roura? Lamentable i tendenciós. No sé si és un nou convers, potser sí, però passo mala estona cada vegada que el veig i el sento. Tan compungit, ell. Ell i l’altre, Elfa. ¿L’anomenada primavera àrab havia de consistir per força en el triomf dels germans musulmans? ¿Germans de qui? D’islamisme democràtic, parlen a TV3. Sisplau. Ho sento, eh, però a veure si aquest ERO famós fa efecte i arribéssim, així, a poder estalviar-nos aquesta mena de senyors.
