Ja vàrem escriure a l’editorial d’aquest diari, el mateix dia que sortia la sentència, què pensàvem que calia fer, més enllà de la manifestació, d’ara en endavant.. Centrant-nos però en la manifestació entenc que cal anar-hi per diferents motius:
1.- Si som un poble, com a poble hem de respondre quan ens ataquen. Cap agressió sense resposta, pacifica, naturalment. Per tant Espanya ha de rebre un missatge clar: els catalans massivament no acceptem el tracte rebut. Tant els que volem la independència com els que es conformaven amb l’Estatut hem d’expressar la protesta i el rebuig. Per l’entitat d’aquesta resposta serem valorats. Quedar-se a casa és donar la raó, activa o passivament, a Espanya. Amb la manifestació no n’hi ha prou, evidentment, però quedar-se a casa és imperdonable en aquest moment.
2-. Catalunya és el que és a Europa i el món, sigui poc o molt, però la mirada internacional és fonamental per la nostra causa. Una manifestació massiva tindrà ressò. Cal fer arribar a tot arreu el clam d’un poble que es rebel·la contra l’Estat que l’oprimeix. Un fracàs de convocatòria ens converteix en una simple anècdota sense transcendència a ulls estrangers.
3.- De portes endins, és encara més important anar a la manifestació. I més escoltant les últimes declaracions del senyor Montilla i la seva negativa a anar darrera el lema: “Som una nació, nosaltres decidim”. Cal que aquest senyor senti al seu clatell l’alè de milers i milers de persones cridant el que ell no vol sentir. És tot un poble que ha d’empènyer els nostres polítics pel camí que, per cinisme, gasiveria, manca de coratge o pur tactisme, no volen seguir. A les portes de les properes eleccions, un fracàs de convocatòria dilueix la reivindicació nacional com a prioritat política, en paral·lel a la crisi. Una assistència massiva situa el futur nacional del nostre país en el centre del debat polític dels propers mesos. Qualsevol acció futura unilateral de Catalunya per superar la sentència i l’estatut serà titllada d’irresponsable o d’audaç, en funció del suport que tingui al darrera. La manifestació és un instrument a favor d’aquesta audàcia, entesa com a la suma de coratge i intel·ligència. És l’energia i la motivació que necessiten les forces nacionalistes i l’advertiment i missatge que es mereixen els partits estatals.
Alguna altra consideració:
1.- Si el senyor Montilla vol anar darrera només d’una senyera està en el seu perfecte dret. Suggereixo una sola manifestació, sortint des de carrers en punts ben oposats, i arribada comuna. Veurem quanta gent el segueix a ell i quanta a la resta de convocants amb el lema: “Som una nació, nosaltres decidim”. Potser convé que aquest senyor percebi la seva trista i extrema soledat (ni els seus d’aquí ni els d’allà; ni la resta).
2.- Els partits del govern han de concretar que pensen fer perquè Catalunya avanci nacionalment després de les eleccions. Com gestionaran la situació. Ja tinc clar que el PSC no farà res ni tant sols per recuperar el que la sentència ha malmès. No hem d’esperar res d’IC-Verds, que anirà de la submissió al PSC si governa a l’estirabot ecosocialprogresista alternatiu, si està a l’oposició. I no voldria dubtar però dubto de les promeses d’ERC, perquè continua manant amb el PSC-PSOE, malgrat la que ens està caient a sobre.
3.- I cal demanar també a CiU que farà si fracassa, com és previsible i inevitable, la seva proposta de concert econòmic com a primer pas del dret a decidir la propera legislatura. Honestament, no veig que aquesta sigui una proposta atraient, suggestiva i engrescadora pels molts dels possibles votants de CiU a la vista de les actuals respostes de l’Estat, amb la sentència com a última manifestació. Com es pot pensar que ens admetran decidir sobre el concert quan ens estan dient que ni tant sols podem decidir que volem decidir, perquè no som una nació? Em sembla que aquesta proposta electoral de CiU només serà mínimament creïble si al mateix temps se’ns diu que pensa fer la federació en cas d’una nova negativa de l’Estat. Apostarà llavors CiU per la independència obertament? I si encara no veu al país prou madur, què farà? Segur que molts votants de CiU agrairan una resposta ara a aquestes preguntes. Si per jugar fort a favor de la independència i preparar el país i les institucions de veritat, amb una ruptura pacífica, democràtica i ben planificada, en el marc d’una transició ben gestionada, hem d’esperar una legislatura, ho podem fer. Però una legislatura, no més.
