Les reflexions que segueixen són meres conjectures provisionals, divagacions ocioses de qui, en el fons, no està segur de res. ¿És imaginable el partit polític dels qui no estan segurs del que defensen? es preguntava Camus, i reblava tot seguit, seria el meu. Valgui aqueixa prevenció després del tercer grau al qual s’ha vist sotmès en Colomer arrel del seu darrer comentari sobre Puigverd. Sense compartir el gruix de les seves afirmacions, no li vaig saber trobar la mala llet que un concret comentarista li ha suposat. Sempre hi ha qui aprofita qualsevol pretext per anar, amb arguments ad hominem, directament a la jugular. No cal. En Colomer i en Puigverd comparteixen professió i, entre col·legues, els és llegut un cert to distès que, des de fora, pot semblar fins i tot impertinent. D’altra banda, no és necessari derivar-ho tot al terreny personal si aquesta actitud no aporta cap plus valor al debat ideològic ni al pluralisme democràtic. En fi, el punt de vista d’en Colomer, sempre sincer i perspicaç, estiguem o no d’acord amb les seves puntuals argumentacions, dóna gruix a una publicació digital que no es troba engavanyada per cap ideari polític, ultra el seu manifest fundacional, ni per censures o recomanacions de la direcció, el que la fa única en el seu gènere. Que duri.
Fa temps que el populisme pica a la porta de la Generalitat. El terreny li és adobat. Els partits polítics convencionals, amb llurs inèrcies vergonyants, llurs llistes tancades i blocades i llur opacitat han estat donant el següent missatge inequívoc al poble: el poder és un botí, apropiem-nos-el. El poder és un modus vivendi amb la més alta quota de rendibilitat, en relació al mínim esforç que requereix la inversió. Els bergants, que sempre hi són, porten temps a l’aguait per fer-se amb aquest botí així que les circumstàncies els ho permetin. La Il·lustració americana, molt més franca, neta i fresca que la dels gavatxos, tenia clara la idea del botí, a diferència dels optimistes enciclopèdics, sempre dalt del núvol. Jefferson, en una de les cartes adreçades a Mann Page, conseller i propietari rural de Virgínia, afirmava no compartir l’opinió de La Rochefoucould i Montaigne segons la qual catorze de cada quinze persones son uns brivalls; crec que aquesta proporció pot disminuir-se considerablement en favor de l’honestedat general. Però he observat que els bergants sempre predominen, i podria ser que la proporció no fos exagerada entre aquells que, elevant-se sobre la multitud gregària, reïxen sempre en fer la viu-viu a l‘ombra del poder y el benefici.
Als bergants, aquests catorze de cada quinze, només els cal un precedent, com ara el president d’un club de futbol comunicant urbi et orbi que es vol presentar a les properes eleccions. Amb qui? tan se val; l’important és que amb aquesta presumpció tots ells tindran ja un precedent; i el corresponent pretext. Després d’en Laporta pot venir qualsevol; per exemple, aquesta que parla de les seves calces, que si me las pongo, que si me las quito; o la Tita, una altra llumenera que ens ha ensenyat a discernir, per primera vegada des del concili de Nicea II, la perfecta simbiosi entre l’obra d’art i el preservatiu. Si es presenta la Belen poden estar segurs que encara traurà més vots que en Laporta, i una vegada dins ¿qui la traurà, si els nostres polítics convencionals han blindat el sistema per tal de perpetuar-s’hi indefinidament? Només la seva estultícia.
El més vertiginós de l’afer Millet no és la ignomínia en si mateixa; és que, a partir d’ara, aquest cognom il·lustre es vincularà inexorablement a l’oprobi. Eclipsades quedaran les aportacions de Lluís Millet, fundador, amb Amadeu Vives, de l’Orfeó Català. Les memòries d’en Triadú, sense anar més lluny, citen en Fèlix Millet i Maristany, pare del cúpid confés i aviat convicte, no menys de deu vegades. El pare, sense ser un Marc Aureli, tingué un paper de mecenes en la restauració de la nostra identitat cultural durant el franquisme. Un paper que la cobdícia del seu fill haurà devorat. Ja veurem si aquesta mateixa cobdícia no acabarà consumint, també, els seus propis fills, com Saturn en els dibuixos de Goya. Una generació, la seva, que haurà fet estralls en la memòria de les precedents i en la prospecció de les successives, com a exemple de desenvolupament moral insostenible. Des de Còmmode sabem que els cognoms il·lustres ben sovint serveixen per obrir-se pas en il·lustres barbaritats. Encara sort que no li ha donat per saltar a l’escenari i lluir-se amb unes calces de setí.
L’absència de limitació del nombre de mandats, l’obediència unilateral dels càrrecs públics a l’aparell del partit, que és qui els posa i els treu, i no als electors, ha adobat el terreny per als lerrouxistes. A Catalunya el més difícil és sempre trencar el glaç. Després d’això el pretext estarà servit i ben servit amb safata de plata. Si el president del Barça, que al cap i a la fi no deixa d’ésser un club privat, pot ascendir a president de la Generalitat, darrere d’ell vindran els altres, i ja em diran com ens ho farem per plantar cara al populisme si nosaltres mateixos haurem mossegat l’esquer en primer lloc. Si en Laporta vol fer política, que es sotmeti a la disciplina d’un partit convencional. No perquè aquests partits s’ho mereixin, sinó perquè l’altra alternativa és francament pitjor.
El catalanisme va a la deriva. Des de 1975 mai no ens havíem trobat tan lluny de la independència com ara. El senyor Carod, a diferència del que diuen els diaris, no haurà contribuït a la consolidació de res; simplement s’haurà limitat a jugar amb els ressorts del nostre subconscient col·lectiu, que tots sabem quins són, per bé que no tots gosen aprofitar-se’n, aportant més insatisfacció de la que hi havia abans de la seva presa del poder. I tot per a obtenir uns rèdits electorals tan galdosos que en cap cas no hauran emulat els de CIU. La seva impostura, podia fer-nos-la pagar a un preu tan elevat? Estava autoritzat a jugar amb la pàtria simplement per esgarrapar un grapat de vots a Madrid, que ja ha tornat a perdre? ¿I l’odi que, entretant, s’ha atiat a les Espanyes contra Catalunya, és que no té un preu, el preu del desgast? Pobre Carod, com el maltractarà la historiografia. Fa uns quants dies Saura digué que si la sentència del Tribunal constitucional conté aspectes negatius, com més tardi en sortir, millor. Avui, Salvador Cardús des de La Varguardia atribueix l’anterior afirmació a l’estupidesa del personatge. Sense voler-lo contradir, no els sembla que les paraules de Saura s’interpreten millor a la llum del cofoisme? Com més tardi la sentència més tardarem a haver de donar explicacions al poble. Sigui com sigui Saura ja està preparant el terreny. Tots estan preparant el terreny.
Molt probablement la sentència del Tribunal Constitucional incidirà negativament en la política lingüística tal com ve avui configurada a la llei de 1998, una llei que no fou impugnada por el Gobierno de la nación davant del Tribunal Constitucional gràcies als auspicis del senyor Piqué, a diferència de la llei de normalització lingüística de 1983, que si que ho fou. Ara els pilars de la nostra política lingüística, allò que ja es trobava consolidat per més d’una dècada i que només hauria estat possible ensorrar a través d’una més que improbable qüestió d’insconstitucionalitat, es troba de nou sota sospita. D’això se’n diu perdre bous i esquelles. I els castellans ir a por lana y salir trasquilado. Si l’Estatut del 2006 és qüestionat, que com a mínim no ho sigui la llengua ni l’educació. Que allò que teníem consolidat i ben consolidat abans del 2006 no ens sigui arrabassat amb ocasió del nou estatut. Així les coses, les reflexions que ens hem de fer condueixen a les conclusions de Puigverd: deixem-nos d’invents, collonades i salvapàtries que segur que hi sortim perdent.
