Milano, Louis Vuitton, Franck Muller,Nissan Infinity. Aquestes marques comercials fins fa pocs mesos passaven sense pena ni glòria per l’imaginari col·lectiu però ara son vox populi i no és gens estrany escoltar-les a tot arreu com si es tractés de roba prêt a porter, complements de moda o utilitaris per mileuristes.
Ni en el somni més delirant hagués imaginat poder associar tot aquest exquisit glamour als populars del Cap i casal. Lluny queden aquelles estètiques d’or i laca que arrasaren a les institucions de la vida pública valenciana en la segona meitat dels noranta. Ja ningú s’enrrecorda de les sabates de luxe que es comprava Eduardo Zaplana i que tantes critiques van provocar per ser considerades una frivolitat massa ostentosa per a un dirigent polític.
El somni del “Levante Feliz” reviscolat pels populars en els darrers catorze anys ha quedat segat de cop i volta per la trama Gürtel que, curiosament, també té nom d’accessori de moda. I entre tanta somnolència amb l’espectacle de la “dimissió – no dimissió” de Costa hem comprovat com a rel d’aquesta crisi el partit ha sofert un impacte inevitable que ha degenerat cap a la recerca desesperada de fórmules assumibles per afrontar una situació tan complexa.
Tanmateix, la resolució de la direcció nacional al carrer Gènova de Madrid imposant el cessament definitiu del ja, ex secretari regional del PP i ex portaveu del grup a les Corts, és un signe més que evident de la mala maror interna que hi ha a les files populars. No hi haurà un punt de retorn després del dimarts 13 d’octubre perquè no serà gens fàcil justificar davant la opinió pública les discrepàncies entre els comunicats emesos per la direcció regional i nacional. No crec que s’haja mesurat el cost polític d’aquesta actuació que ni tan sols podrà quedar maquillada per la televisió autonòmica.
