«Dins l’ànima hi ha alguna cosa. Es pot anomenar esperit, mestre, amor…, i això és el que guia l’art», va dir Etsuro Sotoo en una conferència. És el pensament que durant dècades ha motivat el treball artístic d’aquest escultor japonès nascut a la Prefectura de Fukoaka l’any 1953. La seva és una història d’amor a Gaudí i a la Sagrada Família, obra a la qual el nostre arquitecte va consagrar més de quaranta anys de la seva vida fins arribar a viure en el seu taller com un ermità en la seva cova.
A principis dels anys vuitanta, quan el vaig conèixer, vaig escoltar de viva veu la història d’Etsuro Sotoo. Buscant bona pedra per tallar, l’any 1978 un jove va visitar Barcelona i va quedar encisat per la Sagrada Família. Era l’any 1978. Impulsat per aquella admiració per l’obra de Gaudí va situar-se a les portes del temple i va demanar treball com a picapedrer. Tenia una sòlida formació artística, però va començar des de zero. Va passar la prova i el van contractar. El jove de capteniment humil i respectuós no sabia que arribaria a ser l’escultor en cap del temple expiatori de la Sagrada Família, ara basílica d’ençà la consagració l’any 2010 pel papa Benet XVI. Ja com a escultor, i en la maduresa dels 37 anys, Etsuro Sotoo va convertir-se al catolicisme. S’havia amarat del mateix esperit que va inspirar Gaudí.
Els camins entre Orient i Occident poden semblar molt allunyats, i ho són formalment, però no en l’esperit que agermana la humanitat. A l’inici del seu assaig, Oriente y Occidente, va escriure servint-se de referents literaris Luis Racionero, i tradueixo: «Com en onades sobre una roca deserta, les civilitzacions mundials creixen i decreixen amb el temps perquè el temps, aquest gran escultor, triï el que ha de romandre i el que mereix desfer-se en escuma, cendra i vent».
El destí de les grans obres artístiques qui el sap. Però mentre són en construcció poden constituir un camí de la vida per als qui les han ideat i per a qui en continuen els treballs, com ja era a l’edat mitjana: un gran monestir o una catedral demanaven diverses generacions de picapedrers, d’artistes i artesans abans no eren acabades i algunes no ho són, com la catedral de París, i això no li treu bellesa.
El procés de conversió d’Etsuro Sotoo va ser lent, silenciós. Un procés interior. Potser de la mateixa manera que la construcció de la Sagrada Família va anar obrant en l’esperit sensible de Gaudí, el genial arquitecte que amb el temps va convertir-se en un franciscà de cor, també l’esperit d’Etsuro Sotoo es va veure modelat per les obres escultòriques que anava realitzant, treball que va començar a depassar el purament professional per esdevenir una manifestació del mestre interior, com va ell mateix en la seva conferència.
La conversió al catolicisme d’Etsuro Sotoo va donar-se en paral·lel al treball amb la pedra, que s’ha de tractar com el cos viu que també és, i a través de la progressiva comprensió del món simbòlic de Gaudí, lligat a l’univers catòlic, però que en tant que simbòlic està obert a altres lectures artístiques i espirituals perquè el simbolisme és polièdric. La creu, distintiva del cristianisme, és també un símbol universal que ja trobem en simbologies de cultures tan antigues com l’egípcia.
Hi ha un moment que la feina és alguna cosa més que feina per esdevenir un camí de coneixement, de creixement espiritual per com ‘picar pedra’, per posar aquest exemple tan gràfic, ens modela per dins i ens dona la comprensió de ‘qui’ guia el nostre pensament. De manera subtil i compassada percebem d’on ve la força de l’esperit que guia les nostres mans. Hi ha un moment en què no hi ha separació entre el professional i l’espiritual que vivim cada dia. I és en aquest procés d’harmonia que es va donar la conversió d’Etsuro Sotoo, faedor de moltes de les escultures de la façana del Naixement que faltaven del projecte de Gaudí, així com les grans portes inspirades en motius vegetals. Molt del gust de Gaudí com del gust japonès per la natura. Una bella i delicada simbiosi entre Orient i Occident, que té antecedents en el Modernisme.
