Després del Black Friday ja vestim la ciutat de Nadal. –A mi em sembla massa aviat– em deia ahir una amiga –perquè el Nadal m’agrada, i no vull preparar res, per allò de: i si…! –
Aquest neguit, el no saber, la incertesa, els “espera que això encara no s’ha acabat”. Quan diem que per Nadal farem tal cosa o que anirem a tal lloc sempre s’ha d’afegir “esperem poder-ho fer!”
Esgota sentir a dir que no podem abaixar la guàrdia –D’acord, no la podem abaixar—però ningú no pot estar eternament de guàrdia sense cansar-se. Ara fem, gairebé, tot el que fèiem abans, però s’ha de vigilar. S’ha de vigilar, és clar que sí!, però cansa i no podem fer-hi res.
Estem millor que fa uns mesos –I ara, després de dir que estem millor que fa uns mesos hauria de dir alguna cosa com: “esperem no anar enrere, perquè ara hi ha la variant Omicron que diuen que potser serà 500% que l’original”— Sempre s’han d’afegir coses d’aquestes.
Podem sortir, quedar amb amics, fer activitats, en fi!, totes aquelles activitats que fèiem abans les tornem a fer, però comporta una mica més de tensió de la qual calia i aquesta tensió un dia no es nota, dos tampoc, tres… ja comença a pesar.
Per prendre un cafè amb un amic hem de pensar amb la mascareta, amb el certificat covid, etc. Un necessari cafè per, senzillament, xerrar una estona.
Què hem de fer? Passar de tot i fer la vida normal? Ser prudent? Hem de trobar el terme mig, és clar! Però, com saber si el terme mig és l’adequat? Haver d’estar sempre amb aquest pensament cansa. És un cansament físic, que ni tan sols s’identifica. Hi ha gent que diu que es cansa més que abans. És normal, es fa tot igual, però amb més de tensió.
La tensió és un petit pes, no pesa gaire, si no s’ha de mantenir per sempre no hi ha cap problema, però si no la podem deixar, cansa i esgota. És com portat una motxilla a l’esquena hores i hores, les primeres hores no notes res, però, a mesura que vas caminant va pesant més. Aquest pes, aquesta motxilla és necessària i no la podem abandonar. Potser fa un any la motxilla era molt més gran, però ara estem més cansats i, tot i que ens han tret una mica de pes, fa massa temps que l’hem de carregar.
Seguin la metàfora de la motxilla, el que caldria, seria treure-la del tot!, però, saber que portem pes ens ajudada a portar-lo millor, a saber quan podem descarregar perquè és necessari. Si no descansem una mica, malament rai!
