L’Alba Loriz ens ajuda a mantenir viva la imatge del poeta Josep Carner i insisteix en les preguntes que es deuria fer, potser després d’escriure el poema Bèlgica on ens recita:
…m’agradaria fer-me vell
dins una ciutat amb uns soldats
no gaire de debò…
amb una visió personal del paisatge que li és més pròxim i en l’enyorança del paisatge absent:
…De molt, desert, de molt, dejú,
viuria enmig dels altres, un poc en cadascú.
Però ningú
no se’n podria témer en fent sa via.
Hom, per atzar, un vell jardí coneixeria,
ben a recer, de brollador ben clar,
amb peixos d’or que hi fan més alegria.
De mi dirien nens amb molles a la mà:
—És el senyor de cada dia.
L’abril de 1970, sentint ja el final de la seva vida, retorna amb la seva esposa Émilie Noulet a Catalunya en una visita breu, de dos mesos, amb una promesa mai complerta de donar-li el Premi d’Honror de les Lletres Catalanes… com molt bé llegírem amb els Tecamolsaires i presentàrem l’obra Retorn del Carles Casajuana.. I així mateix mor pocs dies després de retornar a Brussel•les, per reafirmar que sempre es retorna a un lloc que ja no existeix.
a Josep Carner
Irònic flâneur
de la nit genovesa.
—Què busques?
Amagat en versos
emmascarats.
Brussel•les et descobrirà
el plor.
—Què has desitjat?
Sota el vestit i la mètrica,
l’infant que no vas ser
i l’oncle americà.
Amagat en la paraula
et trobo en la nit
que compartiu
—poetes—,
la nit del port i les gavines,
la nit genovesa
de les aigües que baixen per rius paral•lels.
Camines, camines.
—Què vols?
Repiquen les barques
i els accents.
S’amaga una rata
que no et reconeix
—sols un home.
Nu de passat,
príncep anònim,
irònic flâneur
en la nit genovesa.
Dorm, dorm
la llengua
i els fruits
i Teresa.
Avui dorm la terra
i el flâneur nocturn passeja.
Sols un home
en la nit genovesa.
Alba Loriz Pou
