Més de cent mil cotxes convertits en ferralla i amuntegats als carrers de la conurbació metropolitana de València: és la imatge que ha explicat al món la destrucció de la rierada a través de l’omnipresència del cotxe a la nostra societat. Una vegada, en un fòrum europeu, vaig mostrar la fotografia aèria d’una fàbrica de casa nostra. El que més va cridar l’atenció dels col·legues europeus va ser els nombrosos cotxes aparcats al voltant de la fàbrica. Van preguntar: és que no hi ha transport públic? La resposta era òbvia. Cotxes per tot arreu certifiquen que estem a l’era de l’automòbil, tot i que els cotxes han començat a formar part més del problema que de la solució.
Cada revolució tecnològica suma un conjunt d’innovacions en un procés de transformació radical que canvia el mode de produir, de comerç i de consum, fins i tot l’estil de vida. El segle XX va ser l’era de l’electrificació massiva, els electrodomèstics i les telecomunicacions, el plàstic, els hidrocarburs i la producció en massa, amb l’automòbil com a producte més emblemàtic. L’any passat es van fabricar al món més de 90 milions de vehicles. Espanya és el vuitè productor mundial (2,5 milions) i el segon europeu. La indústria de l’automòbil és encara un fenomen econòmic, social i cultural, en un procés, però, de canvi. El grup VW, el més important d’Europa, ha anunciat 35.000 acomiadaments. La major part de productors venen ajustant les plantilles i les fàbriques perquè hi ha sobreproducció. El canvi cap al vehicle elèctric, que lidera la indústria xinesa, ha agafat als fabricants europeus desprevinguts. Regna la incertesa en un sector acostumat al creixement, que vol creure que la crisi és conjuntural. Però no!
«El sector de l’automòbil transita cap a nous escenaris tecnològics, així com de concepte i sentit de la seva raó de ser» -explica un informe de CCOO sobre el futur del sector, de 2019- «La indústria s’enfronta a una reconversió que no és només tecnològica sinó sobretot de model de negoci. La centralitat del negoci tendeix a desplaçar-se de la producció en massa i el vehicle de propietat cap al proveïment de serveis de mobilitat». La indústria continua, però i malgrat l’evidència, ancorada en el model tradicional de producció i consum massiu malgrat que la tectònica que sacseja el mercat té el seu epicentre en un canvi de valors impulsat per la consciència mediambiental, la cultura digital, els nous hàbits de mobilitat entre les generacions més joves i les regulacions nacionals i supranacionals per descarbonitzar l’economia.
Quin és el canvi de sentit de la seva raó de ser? Quin és el canvi de sentit comú, que apunta a la fi de l’automòbil com aquell objecte icònic del desig masculinitzat de les societats industrials interclassistes del segle passat? El cotxe ha deixat de ser un «tòtem». En un moment de demolició d’allò existent i de cerca de nous horitzons feministes, ecologistes, digitals… on el narcisisme es projecta a les xarxes socials, i el selfie és una nova forma adulterada de cultura de masses, el desig d’emancipació i alliberament ja no corre sobre les rodes impulsat per cavalls de potència sinó sobre la ubiqüitat d’internet. No es desitja l’objecte per les seves formes arrodonides d’estètica lluent, sinó que les formes del desig estan ara subordinades a l’univers del nou règim capitalista de la informació. Hem passat de la idealització i l’eròtica del motor a la màgia de l’influencer que acapara més likes. En aquest tardocapitalisme del segle XXI, Narcís es reflexa a la pantalla d’un nou vehicle: l’«smartphone»! El canvi disruptiu no és tecnològic: la nova raó de ser és una revolució social i cultural.
La schumpeteriana destrucció creadora ha vingut per posar remei al malbaratament de la societat de consum que ha portat el planeta al límit, a l’exhauriment i al col·lapse. Les muntanyes de ferralla de València simbolitzen el desballestament que, com l’abocador, la incineradora i altres patis del darrere suburbans, són l’estora sota la que amaguem les nostres contradiccions. La digitalització, la sostenibilitat i l’energia del sol venen per habilitar un nou paradigma substitutiu al de la fordista cultura de l’automòbil. Ara bé, haurà de lluitar contra les resistències i les barreres socials d’aquells que no entendran les zones de baixes emissions, les superilles o eixos de vianants, els impostos al gasoil, el cost inassequible dels cotxes elèctrics… i podríem continuar enumerant allò que irrita a les persones que van néixer i han viscut en un món on l’hegemonia de l’automòbil era indiscutible. Que planificava els polígons industrials sense contemplar com arribarien els treballadors a la fàbrica. On tot girava entorn de carreteres, fins el punt d’eliminar línies de ferrocarril per innecessàries. On ni el fum, ni el soroll, ni la invasió de l’espai urbà es qüestionava. Vam assumir una normalitat que fa que ara alguns no entenguin el món actual.
