Ara que el terror del gihadisme es prodiga amb freqüència ben a la vora, el “bonisme” imperant, a cada nova condemna dels seus actes de barbàrie segueix recordant-nos allò que Europa, o occident, no fa bé: l’acollida de refugiats, les desigualtats, la manca d’oportunitats, la guerra d’Iraq, el passat colonial…
Pocs s’atreveixen a la barbaritat de formular una relació directa de causa-efecte, però tot sovint resten obertes massa insinuacions com si occident –a través d’aquests fets o omissions- fos d’alguna manera l’instigador remot, una mena de responsable subsidiari o solidari, o un còmplice d’aquests actes terroristes. Es parla d’haver creat un context favorable, d’haver posat les arrels del conflicte…
No cal negar les maldats d’occident, ni absoldre’l del seus pecats. Són evidents i cal denunciar-los i assumir-ne les responsabilitats que a tots ens atenyen. Però, tot i reconèixer i acceptar totes les culpes que occident pugui acumular al llarg dels segles, és repugnant, irracional i immoral, insinuar que aquesta maldat sigui, no ja una causa remota de la violència gihadista, sinó cap mena d’eximent o coartada.
Tot i que el “bonisme”, procliu a aquesta mena de discurs, sol pontificar des d’una mena de superioritat moral –malauradamnet alguns sectors cristians hi estan ben representats-, aquestes afirmacions –i totes les insinuacions velades i vergonyants en la mateixa línia- són moralment inacceptable. No tant sols són incompatibles amb l’ètica cristiana –que és una ètica de màxims- de la misericòrdia i del perdó, de la gratuïtat i del tornar bé per mal, sinó també amb les formes més elementals d’una simple ètica de la reciprocitat. Començant pel fet que el terrorisme actua sobre víctimes indiscriminades i, per tant, personalment innocents de forma majoritària i amb una proporcionalitat moralment inversa. Com argumentar –per posar el darrer exemple- que el bo i ancià mossèn de la Normandia –que ajudava de moltes maneres als seus veïns musulmans- hagi de morir degollat a causa de la guerra d’Iraq o de la política europea de refugiats?
A l’aberració moral que suposa aquest discurs també cal afegir que no te cap fonament raonable. Tot està connectat, el món és interdependent, però precisament per això no és fàcil establir cadenes de responsabilitat ben delimitades, són massa els condicionants i les variables en joc i més quan el factor humà hi juga també un rol principal. Per això son errònies totes les interpretacions simples. No és una guerra de religió, ni és la lluita dels oprimits, tot i que alguns vulguin utilitzar la religió com a coartada o que els oprimits –els exclosos, els descartats…- siguin utilitzats de carn de canó, tal com ha estat una constant històrica en conflictes de tota mena.
Seguir per aquest camí seria tant delirant com acusar David Lloyd George, Vittorio Orlando, Georges Clemenceau i Woodrow Wilson –signants per part de les potències aliades del Tractat de Versalles, imposat a Alemanya el 1919- d’estar a l’arrel de l’holocaust nazi i els seus sis milions d’assassinats.
