El cardenal Carlo Maria Martini (Turí, 1927) va entrar a la Companyia de Jesús amb 17 anys. Abans de ser nomenat arquebisbe de Milà per Joan Pau II el 1979, havia estat Rector del Pontifici Institut Bíblic de Roma, i Pau VI l’havia escollit Rector de la Pontifícia Universitat Gregoriana.
Cardenal des de 1983, el seu pontificat a Milà (la diòcesi més gran d’Europa) es distingeix pel reconeixement social i intel·lectual, especialment en el diàleg amb els no creients. Des d’aquesta tribuna va començar a ser escoltat com un referent del món catòlic. A Catalunya va tenir un fort impacte el llibre En què creuen els qui no creuen, una conversa amb Umberto Eco publicada el 1998.
Els seus coneixements bíblics i la seva habilitat comunicativa el van convertir en un autor de referència en aquest àmbit. La seva “Scuola della Parola” va aconseguir que milers de joves s’acostessin a dialogar sobre la Paraula Bíblica amb el seu Pastor. La seva ingent producció literària, ha tingut molt a veure amb aquesta capacitat de posar la Bíblia a l’abast de la gent, sense afeixugar-la.
El seu discurs el va situar mediàticament moltes vegades com a contrapunt al pontificat de Joan Pau II i com a possible successor. S’havia destacat, en repetides ocasions, com a favorable a la convocatòria d’un Concili Vaticà III. El 2005, quan va ser escollit Papa Benet XVI, per molt que algunes travesses el situaven en un dels llocs preferents, la seva delicada salut ja va desaconsellar la seva possible elecció.
Quan es va jubilar, el 2002 va decidir anar a Terra Santa per aprofundir en els seus estudis bíblics. El 2008 va tornar a la seva diòcesis afectat per la malaltia del Parkinson. Des de llavors es van anar reduint les seves aparicions públiques.
El 2010 la Generalitat de Catalunya el va reconèixer amb el primer memorial Cassià Just. Tot i que ell no va poder recollir personalment el premi, va enviar un text explicant “que les circumstàncies de la vida han fet que em trobés en un lloc de pont entre la comunitat eclesial i la societat laica. Potser d’una manera semblant a la que l’Abat Cassià Just li va tocar viure. Em complau agermanar-me amb ell mitjançant aquest memorial.”
