Tal dia com avui fa 73 anys el franquisme executava vilment al nostre compatriota Manuel Carrasco i Formiguera. En recordança de la persona, el que representava i el que encara avui representa, reproduïm l’article que el nostre col·laborador Quim Torra va escriure en aquest mateix digital. Aquest diari té el goig a més d’avançar que aquest article, conjuntament amb la resta d’honorables publicats per Quim Torra al MatíDigital, seran editats per A Contravent en un llibre que podreu trobar a les llibreries a partir del mes de maig.
Estimat senyor Carrasco i Formiguera,
A tots els qui som de Santa Coloma de Farners ens agrada dir que som fruit d’un minut. O potser, millor dit, de dos.
El primer, quan un grup d’un parell de dotzenes de pagesos decidiren revoltar-se contra l’ultratge i l’explotació, farts de ser trepitjats i humiliats per les tropes del Rei d’Espanya que, en una guerra amb França que no era la nostra, sense haver demanat permís a les nostres Corts, es feien amos de casa nostra i ens van portar el pillatge i la immundícia. I en aquell minut que els nostres avantpassats agafaren les falçs i les forques, els bastons i les fangues, nosaltres vam néixer.
Perquè érem nosaltres també que corríem aquell 30 d’abril de 1640 pel grapat de cases al redós d’una petita església que era aleshores el nostre poble, amb els esclops i les espardenyes i una faixa vermella i unes camises estripades i uns pantalons bruts i apedaçats. Corríem enfurismats, embogits, folls d’ira. A la fi vam aconseguir acorralar l’odiós agutzil Monrodon, un català botifler que traïa la seva terra, en una caseta d’una planta del barri del Raval. Un de nosaltres portava una teia i un altre va cridar: «Visca la terra! Mori el mal govern!» Hi vam calar foc i no vam permetre que l’assassí, que veia com el fum i les flames l’encalçaven, rebés els sants sagraments, ans al contrari, vam fer guàrdia a la casa perquè ningú no ajudés la bèstia que agonitzava i udolava, amb uns esgarips salvatges com si no fossin d’aquest món, mentre la pell li queia a trossos, cremada. Després d’aquell minut es va fer el silenci.
Som fruit d’aquell minut. I també del minut en què el dia 14 de maig de 1640, quan érem a casa, als masos i a les cabanes, a l’hora baixa, vam sentir el so de l’arribada d’un grup de soldats. Cada vegada més fort, cada vegada més a prop. Eren ells, els soldats espanyols i italians que venien a les ordres del virrei, el comte de Santa Coloma. El cas de l’assassinat de Monrodon havia enfurismat la Cort de Madrid i el Rei volia venjança. Un crim de lesa majestat no podia quedar impune. L’ordre fou taxativa. Només la destrucció total de les 250 cases del poble serviria com a càstig exemplar.
I vam tornar a sortir als camins i carrers, espantats, tement el pitjor, amb els vells, els nens i les dones, els porcs, les vaques i les gallines. No havia plogut gaire aquell maig i tot era ressec i polsós. No portàvem res, l’aixovar dels nostres avis es va quedar a dins, a les cases. I amb ell els nostres records i la certesa que mai més res no tornaria a ser com havia estat abans.
Vam agrupar-nos; érem molt pocs per enfrontar-nos amb els botxins, que venien a peu i a cavall. En aquell minut no servien de res ni les falçs ni les fangues, ni tampoc els rosaris. Però no vam abaixar el cap i vam mirar-los a la cara, serrant les dents.
Per on devien començar a cremar-nos el poble? Quina casa va ser la primera? I la segona? I després? Més de trenta masos i vint cases van ser destruïdes pel foc, diuen les cròniques. Pitjor van passar-ho a Riudarenes, on els van cremar l’església amb les formes sagrades a dins. I quan van acabar, què més van fer? Què més podien fer-nos? Ens ho volien prendre tot, ens volien un poble reduït a cendres. Però no van poder: havíem tornat a ésser, a ésser catalans, i per això vam saber mantenir-los la mirada. Amb ella, tot un país es va encendre. I al cap d’unes setmanes, potser algun de nosaltres hi era, a Barcelona, aquell dia de Corpus, quan vam llevar la vida al virrei i vam descobrir que tots els que érem allí formàvem part d’un mateix país, Catalunya.
D’aquells dies revolts en queden unes figures que desfilen davant nostre enmig d’un marc complex i apassionant. Pau Claris, amb els dubtes hamletians de per on tirar que el tenallaven, el puntal que va representar Fontanella, l’home de lleis al costat sempre del President, o l’agosarament del diputat Tamarit. A aquestes alçades ja sembla clar que la revolta dels Segadors fou una barreja, no sempre en la mateixa direcció, de lluites socials i nacionals. Tant se val, uns pocs homes van maniobrar amb l’habilitat que exigien aquells moments i, malgrat que fos efímera i desdibuixada, ens regalaren una República Catalana independent. Però sobretot ens retornaren la confiança en nosaltres mateixos. La confiança de ser lliures.
Com vam tornar a ser-ho 300 anys després, el 14 d’abril de 1931. De nou la pàtria es va encendre, un alçament magnífic, una primavera amb un aire fresc que no hem pogut tornar a sentir mai més. Com escriuria amb el temps Mercè Rodoreda, un aire «barrejat amb olor de fulla tendra i amb olor de poncella». Honorable senyor Carrasco, m’imagino com el devíeu haver estat esperant tants anys!
El nostre país vivia el tercer miracle després de la Renaixença i la Solidaritat. Al primer catalanisme cultural l’havia succeït el triomf esclatant del moviment solidari, desballestat i ingenu, que malgrat tot canviava el tauler de joc de la política catalana per sempre més. La vostra generació s’abraçava al compromís de refer una pàtria. La volíeu plena, la volíeu tota, la volíeu lliure.
L’any 1922, impulsat pel CADCI, el sindicat catalanista, es va proposar la celebració de referèndums als ajuntaments de Catalunya sobre el manifest Catalunya nació a favor de la identitat catalana. Gairebé un 60% van adherir-s’hi –un 75 % de la població–. Essent vós regidor, en plantejar-se la qüestió a Barcelona, vau votar, és clar, que sí.
Va ser una de les primeres accions en què destacaríeu. Sempre al costat dels catalanistes més radicals, tanmateix no vau dubtar a acompanyar Nicolau d’Olwer i Bofill i Mates en el projecte polític que deixava enrere la Lliga i que aglutinaria el liberalisme catalanista intel·lectual: Acció Catalana. Sense acabar de decantar-vos per la via rupturista de Francesc Macià i el seu Estat Català, però mantenint-hi una relació gairebé fraternal. Al marge de la vostra activitat professional com a advocat, vau fundar i impulsar L’Estevet, «setmanari nacionalista i popular», fixant-hi unes fites ben senzilles: «Pàtria i llibertat.» Vós hi escrivíeu amb un pseudònim, La Bugadera i vau mantenir-hi una secció,«Tornant del mercat», on criticàveu el tímid regionalisme lligaire i l’Espanya opressora, i reclamàveu audàcia i valentia al nou jovent català.
Per aquella audàcia seríeu denunciat, benvolgut senyor Carrasco. Per cert, no sé si us han explicat mai que arribaríeu a ser el nacionalista català amb més judicis polítics: tres consells de guerra, dues denúncies militars i una sanció governativa. L’audàcia, el combat per la llibertat, a Catalunya, s’ha pagat molt car.
Vau ser condemnat per un dels articles publicats a L’Estevet –que no havíeu escrit vós–, i vau ingressar al penal de Burgos. El dimarts 23 d’octubre de 1923, en el vostre diari, precisament el dia de l’ingrés a la presó, s’hi pot llegir: «De tot cor demano a Déu que accepti el sacrifici d’aquest dia i d’aquesta nit, els més pesarosos, sens dubte, del meu captiveri, i vulgui permetre que siguin profitosos per a la independència de Catalunya, el meu suprem ideal d’aquest món.» Vau patir aleshores, per aquella condemna, 180 dies de captiveri.
Un mes i mig abans, el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, al crit de «Este movimiento es de hombres: el que no sienta la masculinidad completamente caracterizada, que espere en un rincón, sin perturbar, los días buenos para que la Patria preparamos», triomfava amb el seu cop d’estat.Però aquella dictadura, que un home de la Catalunya rebel, des de Prats de Molló, intentà enderrocar, va acabar-se, per pur defalliment, corcada de cendra. Les forces republicanes es van reunir a Sant Sebastià, i vós vau participar-hi en representació del que era aleshores, encara, el vostre partit, Acció Catalana. Us van acompanyar Macià Mallol, per Acció Republicana, i Jaume Aguadé, per Estat Català.
Sincer, clar, cru (agre, segons Alcalá Zamora), tots els que han deixat testimoni de la vostra intervenció són unànimes en la defensa que vau fer del cas català. «Si el nou estat de coses que pugui succeir no té en compte el fet de Catalunya, llavors a nosaltres no ens interessarà el canvi, a nosaltres no ens interessarà ni la revolució ni la república si no es reconeix per endavant la personalitat del nostre poble.» Per primer cop en molts anys es parlava a Espanya amb unes paraules valentes: «Facin-se càrrec que aquesta no és una qüestió d’administració, d’organització regional, ni de federalisme, repetint les paraules de Prat de la Riba. És una qüestió de pàtria i que de pàtria no n’hi pot haver més que una i que la nostra és Catalunya […]. Nosaltres som catalans, no som més que catalans, i encara que republicans, no podem deixar d’ésser catalans […]. No venim amb aires d’imposicions sinó que volem l’acord. En la llibertat i en la democràcia estan les solucions de tots els problemes. Si vostès accepten l’aplicació de les fórmules democràtiques en l’ordre individual, no poden de cap manera refusar l’aplicació d’aquestes fórmules en l’ordre col·lectiu i en l’ordre polític, i si vostès admeten el dret innat a la llibertat individual, han d’admetre, forçosament, com a conseqüència lògica, el mateix dret a la suma de drets individuals mancomunats. Nosaltres plantegem el problema de Catalunya, certament, com un problema nacional, com un problema estatal, però subjecte al principi d’autodeterminació. No volem que Catalunya sigui més que allò que els catalans vulguin. Entenguem-nos, allò que els catalans vulguin conscientment.»
Vós, que vau defensar sempre que el problema de Catalunya només es podia resoldre sobre la base d’un reconeixement conscient de la seva personalitat i amb una garantia absoluta de la seva independència política, sabíeu també perfectament que a Catalunya no tothom pensava com vós. De fet, d’independentistes, llavors, m’atreveixo a afirmar que devíeu ésser-ho vós, Macià i els pocs que el seguien. No ens enganyéssim, la majoria encara no hi havien arribat, al concepte total i absolut que implica la paraula llibertat. Tampoc avui, estimat senyor Carrasco, tampoc avui.
El pacte de Sant Sebastià va acabar convertint-se en una de les peces clau en el trencaclosques que va portar la República. N’hi ha d’altres, sobretot dos: els afusellaments de Galán i García Hernández per la sublevació fracassada de Jaca, que va regalar als revolucionaris els seus màrtirs, i l’entrada en escena de l’home que ho canviaria tot: Francesc Macià.
Una certa supèrbia i un elitisme mal paït van portar a la desfeta electoral d’Acció Catalana en les eleccions del 12 d’abril. El vostre partit no només quedava fora de joc, sinó que a penes podria influir en la gestió de govern dels anys següents. Uns altres personatges ocupaven l’escena, els mateixos a qui Acció Catalana no va voler cedir cinc actes de diputat en les seves llistes . Cinc maleïts noms que van privar el país de comptar, en les institucions recuperades, amb la força intel·lectual i professional dels homes d’Acció Catalana, la selecció nacional del país. Perdoneu-me, però va ser un error fatídic i imperdonable.
I tanmateix, el 14 vós éreu al costat de Macià. M’imagino l’abraçada emocionada entre tots dos, impetuosa, impulsiva, rebel. On i quan devia ser? Es nota la vostra mà en la redacció final de la proclamació de la República Catalana. Es nota el vostre esperit durant totes aquelles hores. Es nota la confiança que el president Macià va dipositar en vós. En qui, si no? Macià, excoronel, tenia molt presents tots aquells que s’havien enfrontat a la dictadura i que havien patit presó o exili. Admirava la valentia dels homes, i la rebel·lia que haguessin demostrat. Eren els seus, militessin on militessin. No suportava el cofoisme, l’estultícia ni l’acovardiment. Per això us va nomenar ministre del primer govern de Catalunya. Per això us va enviar com a plenipotenciari, el mateix dia 15 al vespre, a negociar amb el govern de Madrid.
Benvolgut senyor Carrasco, cada dia que passa, estudiant una mica amb deteniment aquells quatre dies de República Catalana (del 14 al 17 d’abril), vaig adonant-me del paper principalíssim que vau jugar aleshores. Durant tot el dia 16 us reuniu amb diferents ministres de la República a Madrid. Al vespre, un rumor comença a propagar-se per les redaccions dels diaris: la solució amb Macià serà canviar el nom de República Catalana pel de Generalitat. L’endemà, a primera hora, acompanyeu De los Ríos, Domingo i Nicolau d’Olwer (del vostre partit), en el vol que faran a Barcelona. Representen el govern d’Espanya, que necessita urgentment l’acord. El resultat és conegut: a la nit, el president tornava a sortir al balcó del Palau de la plaça de Sant Jaume per anunciar que, efectivament, deixàvem de ser una República per convertir-nos en una Generalitat. Som, esclar que sí, també fruit d’aquell minut.
No us en faig retret, estimat senyor Carrasco. Sóc un macianista convençut i defenso l’acció del president. Em limitaré a recordar el que vós mateix vau escriure en el vostre llibre sobre el Pacte de Sant Sebastià: «Catalunya, com a poble que té pendent de resolució la seva llibertat, la seva vida com a poble, l’hora no pot ésser de cap manera la d’una part dels catalanistes; pot, deu, ha d’ésser, l’hora de tots els catalans.» L’hora de tots els catalans! Avui, com vuitanta anys enrere, la seguim anhelant, aquesta hora, l’hora de tots els catalans. Sovint se’ns encomana el pessimisme, de vegades pensem roïnament que no hi ha res a fer, però de sobte l’ànima del poble batega de nou, s’alça, s’exalta, demana pas. Sí, estimat senyor Carrasco, aquells dies l’hora dels catalans passava per la Generalitat, perquè no ens vam saber guanyar una altra cosa.
Vau restar sempre fidel al costat del President, fins i tot quan va esclatar Acció Catalana en mil bocins, amb la sortida de Bofill de nou cap a la Lliga, o la de Rovira i Virgili, Sunyol i Pi i Sunyer cap a l’Esquerra, o la vostra cap a Unió Democràtica, aquell partit catalanista i cristià des d’on, amb els vostres companys Vila Abadal, Trias Peitx, Romeva, Serrahima i Roca Caball, vau estar també sempre defensant el somni de la democràcia, la República i Catalunya. Continuàveu del mateix costat: el catalanisme més pur. Un somni impossible? Vós vau intentar-ho, amb dents i ungles, sense dubtar a enfrontar-vos a qui fos. Voldria agrair-vos, honorable senyor, voldria agrair-vos el vostre vot negatiu a les modificacions fetes a l’Estatut de Núria en unes Corts on tots us miraven amb menyspreu, no només els diputats espanyols sinó els vostres mateixos compatriotes, avergonyits que algú hagués gosat alçar-se per proclamar que Catalunya havia parlat i que, en conseqüència, no es podia tolerar cap canvi en el pacte que el nostre país oferia a Espanya.
No van ser temps fàcils, aquells, per als cristians catalanistes. La història és exigent. Ho és molt, moltíssim, amb Unió Democràtica, perquè la seva és la història de la defensa d’uns principis de llibertat. En la llei de contractes de conreus, en els fets d’octubre, en la sublevació franquista. Atrapats entre uns corrents que portaven a la destrucció, vós i el vostre partit representeu un dels més poderosos exemples de coratge i defensa del país. Seran capaços algun dia els vostres hereus polítics, estimat senyor Carrasco, de retornar a aquests nobles ideals?
En un acte de vilesa monstruosa, ja començada la guerra civil, quan us van enviar en missió oficial al País Basc, vau ser detingut i, en aquell fatídic 1937, portat novament a la presó de Burgos.
Anys després un historiador que us estima, Hilari Raguer, va reconstruir aquells dies de passió. No crec que hi hagi ningú que no s’hagi commogut en llegir les vostres últimes hores. Vau administrar la vostra pròpia missa, la missa pro agonizantibus, amb el pare Romanyà, que us va acompanyar després fins al pati de la presó. Besàveu un santcrist i no vau voler que us embenessin els ulls. Amb la mirada neta i clara vau enfrontar-vos a l’escamot d’afusellament i vau exclamar: «El que ha estat el lema de tota la meva vida i que porto al cor, vull que sigui el meu crit en aquest transcendental moment: Visca Catalunya lliure!» Diu el pare Raguer que vau poder encara murmurar «Jesús, Jesús!» Després es va sentir el crit de «Fuego!» I es va fer el silenci.
Sí, honorable senyor, som, sobretot, fruit d’aquell minut. Vau caure cridant «Visca Catalunya lliure!» Com podríem oblidar-ho? Per això avui som molts els que ens aixequem cridant el mateix: «Visca Catalunya lliure!» Sentim arribar una nova hora, la vostra, la nostra, l’hora de tots els catalans. Us recordem ara més que mai, i us sentim a prop, xiuxiuejant-nos a l’orella les mateixes paraules que vós vau escriure: «Si ajuntem l’esforç de tots, sense por a dificultats i amb la generositat de tots els sacrificis, no haurem de trigar a recollir el fruit i veurem sortir per a la nostra Pàtria, per a Catalunya, l’alba resplendent de la seva independència.»
I aquí estem, honorable senyor, perquè encara hi ha pàtria.
