Quan un, al final del cap de setmana, es troba amb el cap espès i el teclat se li fa petit (abans s’esgotava la tinta de la ploma) sap que, malgrat tot, l’escriptura et refà (ja ho començo a notar). Ara bé, no et sens capaç de tractar seriosament un tema monogràfic amb el risc conseqüent de fer el ridícul o dir alguna bajanada, que és el mateix. Solució: fer un repàs a allò que en diuen “actualitat” que, sovint, no és més que la repetició de la Història, més llunyana o més recent.

El tema de l’educació és sempre important i en aquests moments és molt actual a Catalunya. No pels currículums, que també -es pretén fer barbaritats com carregar-se la filosofia o la tecnologia, sembla com si volguessin que no pensem o que es pot prescindir de la tecnologia- sinó pel calendari escolar. En comptes de començar el curs el 12 de setembre començarà el 5. Quin enrenou han muntat els sindicats! Sí, els sindicats, perquè els nostres docents, que acostumen a ser bons pedagogs, la majoria hi esta d’acord; menys temps aturats, als alumnes se’ls oblida tot malgrat els deures d’estiu que, tret dels més aplicats o amb pares responsables, els solen fer la darrera setmana a corre-cuita. El que passa és que els que manen als sindicats solen ser “alliberats” i aquests no donen classes i tant se’ls en fa que el curs comenci el 12, el 5 o l’1; el motiu de fons és demostrar que existeixen. ¿S’hauran aturat a pensar per què a França, Alemanya o Anglaterra a l’estiu els cursos duren fins a final de juliol o, fins i tot primers d’agost i comencen l’1 de setembre o fins i tot a finals d’agost? No s’hi val l’excusa del clima, perquè la meteorologia és tan variable, i ho serà més, que el que es necessita és tenir les aules condicionades a l’estiu i a l’hivern. Ah! Els professors interins que els contractin al juny i tindran temps de sobres per preparar el curs següent.

Creieu que el principal problema de l’escola catalana és el calendari? I, la persecució del català? No he vist els sindicats de l’ensenyament moure’s tant per aquest problema. El 25% de castellà? La immersió lingüística?

A l’entorn del calendari sorgeix el tema dels horaris en general. I dic en general perquè no solament s’han d’ajustar els horaris escolars per allò de la conciliació centre-família, sinó que s’han d’ajustar tots: els de les fàbriques, oficines, botigues, grans magatzems, bars, restaurants, cultura o lleure. Què és això de tancar a dos quarts de deu de la nit? Ja no parlo dels programes de televisió o de les discoteques, un servei tan “essencial” que ha estat el cavall de batalla per les restriccions a causa de la pandèmia. La televisió funciona les 24 hores del dia i la nit, però hi ha programes i programes. Tothom té el dret de mirar-la a l’hora que li sembli. Ara bé, els informatius marquen molt la vida familiar i els horaris dels àpats. Algú em dirà que ara amb això de la televisió a la carta pots veure les notícies quan vulguis; quan vulguis més tard, però no abans de l’hora que imposa cada cadena. Potser aquest és un tema que opino molt personalment perquè de la tele pràcticament només veig les notícies, però tractant de ser objectiu em sembla que és un tema clau en la millora dels nostres horaris i la conciliació de la vida laboral i familiar. Hem de tornar a apel·lar a la responsabilitat dels pares, car la dels poders públics deixa molt que desitjar. No sé si estareu d’acord amb mi, però cal pensar-hi. De moment som tercermundistes. Com sortir d’aquest tercer món? Sortint de l’Estat tercermundista. Soc pesat, però és que no hi ha altra manera.

Parlar de la “taula de diàleg” és com fer volar coloms. Si de la reunió de la bilateral Estat-Generalitat n’ha sortit el que ha sortit, “cacauets” com ara el retorn del que és nostre, el Turó de l’Home, com voleu que acceptin tan sols parlar d’autodeterminació i amnistia? És qüestió de drets humans. L’Estat espanyol els vulnera, com Polònia i Hongria, amb la seva justícia mediatitzada pels poders fàctics, entre altres vulneracions. Però la UE no s’atreveix a sancionar l’Estat perquè després del Brexit es quedaria amb França, Alemanya, Itàlia i poca cosa més.

Vist des de la distància el que sí és per llogar-hi cadires és el vodevil  del PP a Madrid o, més ben dit, entre el líder del partit, Casado, i la líder de la Comunidad, Díaz Ayuso. Jo no sé qui té raó i tampoc m’interessa gaire però que aprenguin de l’escissió del PDeCAT que va fer perdre la presidència de la Generalitat a JuntsXCAT. Tothom ha de carregar amb les seves vergonyes i, muts i a la gàbia.

El que, aparentment, ens queda lluny és el conflicte a l’entorn d’Ucraïna. No sé com acabarà. Si algú ho sap és Putin. Ni el president ucraïnès, ni Biden, ni l’estrenat canceller alemany, ni Macron, ni l’endevinaire de torn, res de res. Ara bé, poca broma! Aquell sàtrapa de Bielorússia, que un dia Putin també se’l menjarà, ja ha parlat de coets amb capacitat de portar caps nuclears. Putin, ex agent del KGB, no ho oblidem, és astut, neci i perillós. Em sembla que ho vaig dir en algun escrit anterior: si Biden amb l’OTAN no haguessin plantat cara, Ucraïna ja estaria envaïda pel russos. Què passa al Donbass? Territori ucraïnès pro rus. Qui hi bombardeja? Seria estúpid pensar que, en la situació actual, sigui Ucraïna, seria suïcida donar motius a Moscou per atacar. Doncs està clar. Com sempre qui paga el gasto és la població civil. Aquella pobra gent gran i criatures “salvades” dels bombardeigs i portades a territori rus són les primeres víctimes d’aquest conflicte barrinat per Putin per recuperar Ucraïna per a l’imperi rus. Putin vol recuperar tots els territoris de l’antiga Unió Soviètica i ho intentarà fins que se li acabi el seu poder vitalici.

Vull acabar aquest escrit deixant bon gust de boca i ara hi ha poques coses que ens el puguin deixar. Alcarràs! I la pel·lícula del mateix nom amb que ens regala la directora Carla Simón i la gent d’aquest poble del Segrià. A banda de presentar-nos la crua realitat d’un futur incert per la pagesia, “Alcarràs” passejarà pel món la nostra llengua i Catalunya. La majoria de països passen les pel·lícules en sa llengua original subtitulades amb la llengua de cada país, i en aquesta el català ressonarà de fons. Carla Simón, una gran ambaixadora, i aquesta no la podran represaliar.