Avui és vigília de Sant Josep, el meu sant patró. Demà farem xerinola amb un àpat familiar al restaurant del Casal Parroquial de Llerona. Malgrat les restriccions endocrinològiques de que sóc víctima penso fer un bon parèntesi amb les delicioses llàgrimes de porc que fa en Lluís, que és qui regenta aquesta casa de menjars que torna a funcionar al meu poble amb flaires renovades i unes menges irresistibles. En Lluís anima els àpats amb uns porrons de vi del Priorat que guarda en una bota i, ara que estem en l’Any Pere Quart, em fa recordar un poema seu dedicat a l’aranya. Diu: “L’aranyeta del celler/ de l’ampolla s’enamora:/ caparró verd i lleuger,/ anques de senyora./ -¿Si li teixís un brial/ amb la fina teranyina/ per l’àpat episcopal/ on l’ampolla dina?”.
Se m’ha acudit manllevar la poesia de Pere Quart perquè amb motiu del seu Any, vaig estirar de les prestatgeries el seu llibre editat, el 2012, per Edicions 62, que aplega els poemaris de “Les Decapitacions”, “Bestiari” i “Vacances pagades”. Com que me l’agafo a estones, ara estava més o menys a la meitat. Ja he llegit “Les decapitacions” i, malgrat la bona poesia, això de tantes decapitacions no m’ha acabat de fer el pes. Un, en la seva ignorància però sinceritat, diu el que pensa. En canvi, els poemes del “Bestiari” els trobo la mar de bons; uns més que altres, és clar. Per aquest motiu, al parlar de la bóta on en Lluís guarda el Priorat, la mà se me’n ha anat a les pàgines d’aquest llibre de Pere Quart on una aranyeta, com sempre, corria pel celler. Demà li preguntaré al Lluís si al seu celler hi ha aranyes; al de casa, sí, com Déu mana!
Ja que som al “Bestiari” de Joan Oliver, em permeto de citar un parell de poemes més, sempre curtets. El de la “Guineu”: “¿Què faria –pregunteu-/ de la pell de cortesana?/ Abrics per a la germana/ guineu”. I, el del “Bou”: “Ah, si fos poeta! Cada solc ensems/ vers esdevindria i cada llaurada/ poema bucòlic de tàvecs i fems/ i gestes heroiques de gent embanyada:/ vides fatigoses, coratges extrems/ i drames d’estable de banya doblada”. Encara em queden unes quantes bèsties i el poemari de “Vacances pagades”, que promet. Llegiu el que vulgueu però, enguany, alguna cosa de Pere Quart; s’ho val.
Aquest matí he pujat o, més ben dit, m’han pujat a Puiggraciós. Pels qui no coneixeu aquest indret elevat del Vallès Oriental, us invito a que no us el perdeu. És un Santuari situat a la falda de la muntanya del mateix nom i damunt de l’Ametlla del Vallès. Des del 1973 està a cura d’unes monges benedictines que, si les aneu a veure, us acolliran amb el braços oberts com és propi de les cases benedictines, siguin quines siguin les vostres creences, color de la pell, condició social, sexe o edat. Jo hi he anat per una d’aquelles reunions tan agradables de representants dels pobles de la rodalia. Conversa sana, projectes engrescadors i damunt la taula les monges sempre t’hi deixen quelcom per picar i beure. Avui, una de les companyes del grup ens ha obsequiat amb un deliciós pastís i cava amb motiu del seu aniversari. Tot plegat, una estona entranyable que et desperta el matí del dissabte com si estiguessis entaulat al cel. I, és que, en certa manera, allí s’hi està com en una mena de cel. A la companyia de totes i tots, incloses les germanes, les bones paraules i la proximitat de la Mare de Déu de Puiggraciós, que és la mateixa que la de Montserrat, el Miracle o Llerona, s’hi afegeix l’entorn natural de valls, muntanyes i boscos. Al fons de la serralada Litoral avui hi descansava una mica de boira que arribava a fer invisible el port de Barcelona amb els seus vaixells.
La visió, gairebé a la mateixa alçada, del turó del Tagamanent amb la vall, per on discorre el Congost a dessota, et duu a la plana del Vallès Oriental on hi veus, en petites aglomeracions, des de La Garriga, l’Ametlla mig amagada, el adorat pla de Llerona amb la seva església preromànica una mica aixecada a l’esquerra; amb una mica de coneixement de la comarca i afinant la vista, les Franqueses, la conurbació de Granollers, Parets, Mollet i tot el que un vallesà pot imaginar encara que se li enteli la mirada. L’espai d’aquell llac de temps molt reculats ens ha deixat una vall encisadora que només es pot veure des de Puiggraciós. Demà serà Sant Josep. Potser ja és avui.
