És vigília de Sant Jordi. Aquesta tarda m’he quedat sol. Uns han anat a veure la Passió d’Esparreguera, altres al barri gòtic de Barcelona amb la il·lusió de que els turistes els deixin veure algun tros de paret. Abans de posar-me a escriure “faig passes”; miro el pedometer i veig que avui només en porto 6.733. Quan acabi, hauré de tornar-hi. Aquest sol rasant dóna un aire especial als verds i allargassa les ombres dels arbres. A una perera i un albercoquer jove se li tenyeixen de granat les fulles del capdamunt. Dono un cop d’ull a les gallines, estan a l’ombra, però la matrona, la més “xula”, surt a guaitar-me a veure que hi faig jo per allí. La gossa dorm plàcidament dins la seva caseta.
Avui, tots els diaris parlen de Sant Jordi. Hi ha pàgines amb aplicacions polítiques del dia, però la majoria en dediquen un bon gruix als llibres. Només faltaria! Un cop a l’any… De primer, repasso amb més deteniment que ahir, EL9NOU. Vaig en direcció a les pàgines de cultura, però a la 10 ja em trobo amb la notícia de la presentació al Parlament del llibre de Vicenç Relats “El Port de la Selva després de les bombes”. I, la va fer el dijous a la mateixa hora que jo vaig fer la presentació del meu a Llerona. Ni jo vaig poder anar a la seva ni ell a la meva. És bo que surtin força llibres però, sobretot, ho seria, si es llegissin. Sóc optimista i crec que cada vegada es llegeixen més els llibres que es compren per Sant Jordi, i no perquè toca.
Arribo allà on anava, a les pàgines de “Cultura Sant Jordi 2017”. El primer llibre que trobo destacat, amb fons de trama verda, em crida l’atenció: “Dies de ratafia” de Sergi Pons de Parets. Només de tan en tan, però en ocasions assenyalades, després de l’àpat, acostumo a demanar ratafia, si pot ser dels “Raiers”, de la Pobla de Segur, dels “Remences”, de Llerona, o de Santa Coloma de Farners. Aquesta tarda, però, per acompanyar la soledat de l’escriptor de cartes (encara falta bastant per la matinada), estic assaborint una copa d’Oporto mentre Schubert em relaxa amb algunes de les seves simfonies i concerts. Davant meu, a través d’una vidriera que ja he tancat, les ombres es fan més llargues i amples. Els arbres encara entomen una llum cada vegada més rasant i pàl·lida.
A la següent pàgina dels llibres de Sant Jordi d’enguany, el primer que hi veig és: “Llerona. Un paradís natural”. El meu! Fa il·lusió. La presentació que he esmentat de dijous passat va ser molt concorreguda i sembla que als lleronins i lleronines els agrada el llibre, que és el que a mi m’importa, més que no pas l’opinió de suposats experts en no sé què. En aquest llibre, endemés de la il·lusió, entre el meu fill Jordi i jo, hi hem posat, respectivament, la imatge i la lletra. Tots dos hem viscut Llerona en plenitud, jo he reviscut la meva infantesa, joventut, els amics, amigues, cases, camins, tradicions o les “icones desaparegudes”: les botigues, els barbers, el baixador (“apeadero”), les
fonts, que ja no ragen o que les seves aigües són de “potabilitat no garantida”. Però, de llibres d’autors de la comarca, Vallès Oriental, n’hi ha molts més. És clar, no puc citar-los tots, només alguns títols o autors a tall de mostra.
“Lluís Plandiura. El gran col·leccionista” d’en Manel Vilar i editat per La Garriga Secreta. Vaig assistir a la presentació d’aquest llibre que consulto sovint i al que em sento atret per diferents raons, entre elles l’amistat que m’uneix amb el nét del col·leccionista, Marià Castells Plandiura, que és l’autor de l’epíleg.
Més llibres, que ve Sant Jordi! “La pols de l’oblit” d’Amador Garrell, publicat per l’editorial Alpina, també de la comarca. “Poematges” del naturalista Martí Boada i la metgessa Teresa Romanillos, publicat pel meu amic editor, Blume. Per la categoria dels autors i la qualitat de l’editorial, ha de ser un llibre molt bo. “Big Bang Llàtzer” és un poemari del granollerí Esteve Plantada que, a jutjar per l’autor, ha des ser una delícia. I, finalment, no tinc més remei: “Novembre…” de la franquesina Núria Valentí, editat per Meteora.
Segueixo amb les pàgines de cultura d’El 9 Nou i em trobo amb una agradable notícia: “La Garriga, municipi més lector”. Sembla que el poble veí compra un 51% més de llibres que Barcelona, en vendes per càpita, naturalment. Dessota mateix d’aquesta notícia, n’hi ha una altra que confirma l’anterior. El llibreter de la Garriga, Jordi Costa, a qui he tingut la satisfacció de conèixer aquest matí i que regenta la relativament nova llibreria de la població, Strogoff, manifesta: “Seria millor que la gent anés a comprar a les llibreries”. A la Garriga havia tancat la llibreria Àgora i, malgrat que es venen llibres en algunes papereries, es trobava a faltar una llibreria que vengués, endemés de novetats, llibres de fons i sent aconsellats per un bon llibreter.
A la pàgina següent hi reconec de seguida un bon amic i home de cultura en el sentit més profund i autèntic d’aquest venerable mot. Es tracta de l’escriptor i editor, també de la Garriga, Josep-Francesc Delgado, ara en el lloable paper sociocultural de pedagog dedicat a l’ensenyament del català i la nostra cultura a la població immigrant del barri de Bellavista de les Franqueses. Aquesta informació apareix molt oportunament, car Delgado aprofita la proximitat de la diada de Sant Jordi per introduir els seus alumnes en la cultura catalana a través de la llegenda de Sant Jordi, sobre la qual el meu amic té un llibre publicat. A la pàgina següent hi apareix un article que per a mi no és cap sorpresa. Es tracta de l’article que cada any acostumo a enviar a El9NOU i que tenen la gosadia de publicar-me. Es titula: “Una diada de Sant Jordi especial”. No us l’explico perquè us n’adjunto l’original, juntament amb un poema “ad hoc”, del nostre amic català, arrelat des de fa més de seixanta anys a Alemanya, Pere Grau, i que des d’allí, fa una gran tasca de comunicació per donar a conèixer a aquell important país el que és Catalunya i, en aquests moments, les nostres raons per desitjar un estat propi. La contraportada de l’edició que he anat seguint d’aquest tan nostrat periòdic comarcal, no podria ser menys i està dedicada al llibre i a la lectura per la ploma del tan valorat articulista Antoni Pladevall amb el títol, que ho diu tot: “Elogi dels llibres de paper”.
Sempre he defensat que la ciència és cultura i que no està prou entesa i valorada com a tal. Per aquest motiu, m’ha alegrat llegir en alguns diaris com El Punt Avui i l’Ara que avui mateix s’han convocat en diferents ciutats del món actes per reivindicar la importància de la investigació científica per a l’avenç de la societat. L’acte central d’aquesta campanya, que s’anomena Marxa per la Ciència i coincideix amb el Dia de la Terra, té lloc a Washington i, sortosament, entre les ciutats que s’hi afegeixen hi ha Barcelona i Girona. Els investigadors reclamen que les decisions i accions polítiques s’aixequin sobre bases científiques. Quanta raó! El primer diari titula la seva informació: “Rebel·lió científica”. El segon publica un article de T. Pou, titulat: “Una mirada científica sobre els llibres, les roses, la lectura i l’escriptura”. I, com a subtítol: “Els emblemes de la diada de Sant Jordi, com qualsevol altra cosa, també admeten una interpretació des de la ciència”.
Jo, ahir, ja vaig comprar el primer llibre de Sant Jordi, a la llibreria del meu municipi, l’Espolsada. M’agrada Jaume Cabré entre mols altres, naturalment, i em vaig quedar el seu darrer títol, “Quan arriba la penombra”. Em va acbar de convèncer del tot la Fe, la millor llibretera de Catalunya, quan em va dir que valia la pena. Com molts de vosaltres sabeu, jo també sóc llibreter (jubilat) i demà al matí aniré a la meva llibreria i en triaré algun altre o altres, dependrà de l’oferta… El que ja tinc pensat quedar-me és el de Ferran Requejo, “El tren de les 17:14”. Vaig assistir a la seva presentació i, jo que ja estic convençut del que sabeu, en sentir-lo parlar com a catedràtic de Ciència política, vaig entendre allò de: només sé que no sé res, i en vull saber més, perquè “això nostre” va de de bo i com més raons tinguem més segurs anirem cap el nostre futur com a estat.
Hauré d’acabar perquè avui m’estic passant de paraules, però entenc que Sant Jordi i el llibre s’ho mereixen. Tres darrers títols: “La vida que aprenc”, recull d’articles de Carles Capdevila, perquè mai no he llegit o sentit res d’ell que no valgui la pena. És extraordinari. I, finalment, “L’exili de Déu” del monjo de Montserrat, antropòleg i teòleg, Lluís Duch. Ens explica per què Déu ha deixat de ser central en la nostra societat. Crec que interessa a creients i no creients. És un llibre de ciència.
Bona -…ja és fosc- nit! Demà al matí seré a Barcelona, però a la tarda ja em podeu tornar a trobar a la plaça de l’Espolsada de les Franqueses signant llibres. Mai n’havia firmat tants. Llerona és molt Llerona.
