Distingit senyor,
Com veurà, en aquesta carta no faig servir cap ni un dels variadíssims adjectius que usa el gran Ramon Cotarelo quan parla de vostè. I no ho faig (pensi jo el què pensi) perquè no encaixaria amb la meva manera de fer ni amb els “modos” que em van ensenyar a casa. Ja sé que vostè no llegirà mai aquesta carta. Altra feina té amb la que li donen aquests tossuts catalans que el dimoni s’emporti, oi? Però ni que sigui des d’aquesta modesta plataforma, no resisteixo la temptació -usant una expressió castissa tant de la meva llengua com de la seva -de “cantar-li les quaranta”. i ho faré centrant-me principalment en algunes de les seves paraules a les jornades econòmiques de Sitges el passat 27 de maig.
Parlant del referèndum desitjat pels catalans va dir: “Ni me’l crec, ni el vull, ni es produirà un referèndum mentre jo sigui president”. Segurament va voler donar una imatge de fèrria decisió. Però ja ho té ben pensat tot plegat? Perquè, miri, de la mateixa manera que amb el recurs contra l’Estatut del 2006 (i perdoni la vulgar expressió) la va cagar, ara hi torna. Aquell recurs va ser (com sap fins i tot el més obcecat) el tret inicial de sortida de la cursa independentista que ens ha portat on som ara, i vostè en va ser el causant responsable. És un gep que ja no es pot treure mai més del damunt, per molt “echao p’alante” que ara vulgui presentar-se.
Diu vostè que el referèndum “no se’l creu”. És ben lliure de creure el què vulgui. També que la Terra és un disc pla o que els nens els porta la cigonya des de París. Però el referèndum el volen un 80 % dels catalans, és a dir uns sis milions de ciutadans. I és massa gent per poder justificar la seva “incredulitat”. Diu que no el vol. I aquí sí que ens el creiem tots. Perquè la realitat seca i aspre és que vostè i tota la classe política de la “villa y corte” deuen estar ja convençuts que el referèndum el perdrien de manera clara; perquè no és veritat que els obstacles constitucionals que pugui haver-hi no siguin obviables; perquè el que hi ha és la seva voluntat política de conservar el sistema establert el 1978, peti qui peti, perquè els fa basarda, que si Catalunya se’n va, hauran d’administrar els recursos de la resta d’Espanya de manera més racional i que hauran d’estalviar, abandonant les obres faraòniques de rendibilitat negativa, els càrrecs dobles i triples per amics, parents i coneguts, i altres disbauxes que fins ara els hi permetien els diners que segueixen traient de Catalunya. I no em surti amb el conte de la vora del foc, que el seu govern ajuda Catalunya generosament perqué pugui pagar les factures de les farmàcies. Si ens treu 16 euros de la butxaca i després fa el “gest” de tornar-nos-en tres o quatre, no es donin cops al pit lloant-se, creient que som tan babaus de creure’ns-ho.
Diu que mentre vostè sigui president no hi haurà referèndum. Ara, però, els daus ja són sobre el tauler. Ja hi ha data i pregunta. Té pensada alguna manera per poder-ho impedir, sense que el remei sigui pitjor que la malaltia? Segur que no. Sisplau, pensi bé en la xifra d’abans: sis milions de ciutadans de Catalunya (sigui quina sigui la llengua que parlin, vulguin o no la independència) volen votar en un referèndum. SIS MILIONS! Com vol impedir-ho, Sr. Rajoy? Amb quines eines creu comptar per evitar que la gent surti al carrer, que hi hagi “urnes volants”, que si cal es voti al mig de les places? (I tot això al davant d’observadors internacionals i de les televisions de gairebé tot Europa). I si “ordena” la destitució dels dirigents catalans més destacats, què vol fer si el Parlament català, els ajuntaments, les diputacions, les entitats civils, es neguen a acceptar les seves ordres? Vol declarar l’estat de setge perquè els ciutadans vulguin posar urnes i convertir-se en un pària de la Unió Europea?
Pregunta si és normal que amb la llei de transitorietat es vulgui “liquidar en un sol dia la Constitució, l’Estatut, la sobirania nacional i la unitat d’Espanya”. Home, normal és clar que no ho és. Normal no ho és cap revolució. I els catalans estem immersos en una revolució. Pacífica i democràtica, perquè no parlem de fusells sinó d’urnes electorals. Una revolució per tornar a posar la legitimitat per damunt de la legalitat actual. Encara que això a vostès no els entri al cap ni a cops de martell.
La seva col·lega, la Sra. Soraya de les tres esses, s’ha afegit a la que jo qualifico de “marató de disbarats” dient que : “ningú per ambicions personals ni per deliris de cap mena, pugui posar en dubte aquesta Espanya unida i solidària”. I diu “”solidaria” sense enrogir! Ai, don Mariano, que n’estan d’ofuscats tots vostès… Encara segueixen amb la cançó de l’enfadosa que tot plegat és una intriga de quatre polítics ambiciosos que la gent de bona fe s’empassa? No. Vostès ja no s’ho creuen perquè tan soques no crec que ho siguin, però volen fer-ho creure als seus electors de l’Espanya “profunda”, perquè aquests no s’adonin de com han sigut vostès tots plegats d’ineptes i superbiosos.
Vostè interpel·la “totes les persones que creuen en Espanya” i “el seu sentit comú”. Miri, a Catalunya hi ha milions de ciutadans als quals el seu sentit comú més elemental els priva de seguir creient en Espanya. Perquè tots plegats (i jo n’he estat un) creien en una Espanya plurinacional que respectés la voluntat nacional catalana, i ens permetés ser bons catalans i al mateix temps fidels ciutadans d’aquesta nova Espanya que només ha estat una il·lusió passatgera i fonedissa. El temps i vostès ens han tret del cap ben ràpidament tots aquests somnis nnocents.
Miri senyor President: facin el què facin, Catalunya la tenen perduda. Si proclama la independència, no cal dir-ho. I si per procediments indignes d’un estat democràtic europeu aconseguissin aturar-la de moment, no cregui pas que “tot tornaria a ser com abans”. “Com abans” ja no ho serà mai més. Per la força i la coacció, avui en dia i a la nostra part de món, no es pot retenir un poble gaire temps dins d’un corral del que vol marxar. Fent un ús forassenyat de la força bruta, poden aconseguir que el referèndum no sigui complert, però accelerarien la independència i la separació seria més radical i més emmetzinada. I molts catalans que encara estan disposats a propugnar una col·laboració entre els dos estats, dirien “aneu al botavant i deixeu-nos tranquils d’una vegada”.
Això, és clar, ja ho diuen molts avui. Més que més que vostès no paren de fer atzagaiades ni que els matin. Ara amenacen amb persecució judicial tots els ciutadans que facin el crim de presentar-se voluntaris per controlar l’execució del referèndum. Amb aquest “gest” només hauran aconseguit que enlloc de 4.000 voluntaris se’n presentin potser deu vegades més. Són coses així que han motivat que ni vostè ni la resta de la casta política espanyola actual tingui ja cap mena de credibilitat, ni que es mereixi el més mínim respecte de la ciutadania catalana. Això es tradueix en manca d’autoritat. I ja ho veurà quan prengui vostè les “mesures” que creu que impossibilitaran el referèndum. Perquè tot el que poden fer és empitjorar-ho tot, i no pas solucionar res.
Sr. Rajoy, en realitat potser l’hauria de compadir per tenir al seu voltant un personal tan inepte, un personal que sembla que es posi ulleres fosques fins i tot a mitja nit, per no haver de veure la realitat del món que els envolta. No cal que tingui la preocupació de ser el cap de govern que s’hagi de carregar amb la responsabilitat del “trencament” d’Espanya. No es preocupi, perquè, com he dit abans, aquest gep ja el porta a l’esquena des del 2006. Si vol fer res que sigui mínimament intel·ligent, accepti allò que (faci el què faci) no podrà evitar i miri si pot salvar del naufragi una relació civilitzada entre el vell estat espanyol i el nou estat català. Això a la llarga, li portaria els llorers de gran home d’estat que vostè (com tot polític) segurament desitja.
Però sé que són propostes inútils. Com diuen vostès. “genio y figura hasta la sepultura”. I així vostè i els seus segueixen el seu camí de disbarats “hasta la sepultura” de la mena d’Espanya que vostès duen al cap. Mai que llegís aquest escrit diria que vaig errat de comptes i el llençaria a la paperera. Però no trigarà gaire a veure que no sóc jo qui s’equivoca, sinó que són tots vostès els que han ficat la pota fins a la cintura.
P.D. Em pot objectar que amb els sis milions que cito, incloc fins i tot les criatures. Però fins i tot si només comptem el 80 % del cens electoral i no de tota la població, també arribem a gairebé quatre milions i mig. I què vol fer, home de Déu (és un dir), amb tota aquesta gent al carrer?
