El canceller de la reunificació alemanya va morir el passat 16 de juny als 87 anys d’edat, després d’una vellesa marcada per l’ostracisme polític i el pes de les tragèdies vitals. Helmut Kohl representa una figura històrica immensa, a conjunt amb el seu físic. Dissabte, 1 de juliol, la Unió Europea celebra el seu primer funeral d’Estat en el seu honor a Estrasburg, ciutat alsaciana propera al seu estat natal, Renània-Palatinat. Kohl era ciutadà honorífic d’Europa, una distinció que només comparteixen Jean Monnet i Jacques Delors.
Helmut Kohl, amb els seus defectes i equivocacions, fou un home fidel als seus principis. Creia en l’humanisme cristià, en una societat lliure i en una Alemanya en partenariat amb els seus veïns europeus. Defensà amb valentia els valors i interessos occidentals davant l’imperialisme soviètic. Kohl serà associat per sempre més a la unificació alemanya. Hi ha qui vol treure-li mèrit afirmant que se la va trobar a sobre. La veritat és que el canceller federal aplicà una política conscient per a accelerar la caiguda del teló d’acer.
El 1983 permeté a l’OTAN la instal·lació en sòl alemany dels míssils nuclears nord-americans d’abast mitjà Pershing-II, tan ràpids, que feren témer a Moscou no ser a temps de reaccionar en cas d’atac. Fou un pas decisiu en l’admissió de la Unió Soviètica que ja no podien mantenir l’equilibri militar amb Occident, cosa que desembocaria en la perestroika i el posterior col·lapse. En relació als míssils, Kohl coincidia amb el seu predecessor de l’SPD Helmut Schmidt. Aquest patí una fortíssima contestació interna al si de la socialdemocràcia. De la seva banda, Kohl arribà a ignorar una manifestació de més 300.000 “pacifistes” anti-míssils a Bonn. Després s’ha sabut que Moscou els finançava, com avui en dia s’ha provat que finança moviments anti-europeistes i anti-lliure comerç a la UE.
L’any 1988, 6 milions d’alemanys de l’Est visitaren la República federal, gràcies a un programa que Kohl pactà amb els dirigents comunistes. Les comparacions que aquests visitants s’enduien de tornada a l’Est eren devastadores per a aquella dictadura. En una entrevista el 2003, Helmut Kohl afirmà: “Sempre he estat del tot convençut que hi hauria unificació alemanya. Quan un país, un poble, té una meta i no l’abandona, per moltes generacions que passin, no se’l podrà aturar”. Continuà explicant que l’estiu de 1989, a soles amb Mikhaïl Gorbatxov, li digué: “Aquesta aigua va cap al mar. Podeu fer una presa i retenir l’aigua durant un temps. No fluirà, però destruirà totes les ribes. L’aigua arribarà al mar, ningú no la podrà aturar. El mateix passarà amb la unificació alemanya si els alemanys la volen”. Gorbatxov en aquell moment no contestà ni sí ni no. Fou el primer líder soviètic que no s’oposà a la unificació alemanya.
Per donar certa perspectiva, el 10 de novembre de 1989 a Berlín, 24 hores després que caigués el Mur, l’alcalde socialdemòcrata de Berlín Occidental, Walter Momper, pronuncià davant les masses: “No està arribant la reunificació sinó un ‘a reveure’”. L’any següent, l’alcalde perdé el seu càrrec, mentre que Kohl guanyà les primeres eleccions de l’Alemanya reunificada.
Kohl també fou un líder de la integració europea i la reconciliació. Tenia especial cura amb els sentiments i preocupacions dels Estats Membres més petits. A la vegada, reforçà l’eix franco-alemany: ha esdevingut icònica la foto el 1984 al camp de batalla de Verdun donant-se la mà amb François Mitterrand.
La moneda única europea no hauria estat possible sense la visió i esforç d’aquest alemany, que volgué fer de la unió entre els pobles d’Europa un procés irreversible. El 1998, el gegant democratacristià perdé les eleccions contra el socialdemòcrata Gerhard Schröder, enmig del descontent per les dificultats i desencisos de la reunificació. Kohl havia tingut la intenció de deixar pas a Wolfgang Schäuble com a candidat, però canvià de parer per la resistència a la introducció de l’euro a Alemanya, als partits d’esquerra i àdhuc en sectors de la CDU. L’euro ha estat un èxit innegable, una moneda de la que cap país no en vol sortir (ni que el treguin) i ha reforçat la ja sòlida economia dels teutons, campions exportadors.
Un any després de deixar Kohl la cancelleria, esclatà l’afer del finançament il·legal de la Unió Cristiano-Demòcrata, CDU, que rebé milions de marcs alemanys en donacions opaques d’industrials en comptes ocults. Helmut Kohl sempre es negà a desvelar els noms de tals donants i s’ha endut el secret a la tomba. A partir d’aquest escàndol, Kohl esdevingué políticament tòxic per als seus col·legues de partit, i fins i tot la seva protegida Angela Merkel en renegà.
Ara tots el lloen i el ploren. És ben lògic. Perquè en perspectiva, els errors de judici del renà en relació al finançament de la CDU, per greus que fossin, empal·lideixen al costat dels serveis prestats a Alemanya i a Europa. Salvant totes les distàncies –que són moltes-, el dia que desaparegui Jordi Pujol, Catalunya redescobrirà de sobte les seves qualitats i serveis.
Helmut Kohl també fundà una família disfuncional. Fins i tot caigut en desgràcia, no deixà mai de ser estimat i admirat per molts dels seus compatriotes. I per europeus, també. La seva és una llarga història d’amor amb el país i amb la política, a costa de les persones més properes.
Les misèries dels Kohl han tornat a primer pla amb les imatges del primogènit Walter picant endebades a la porta de la casa familiar, acompanyat dels seus nanos. A dins, la vídua i madrastra Maike Kohl-Richter. A fora, les càmeres de televisió.
La primera muller de Helmut i mare dels seus dos fills, Hannelore, se suicidà el 2001 mentre ell era a Berlín. Patia una al·lèrgia extrema a la llum, però els especialistes creuen que era psicosomàtica i que l’abnegada Sra. Kohl sofria una depressió. Rebutjà tractament psicològic. Hannelore havia confessat al biògraf de l’excanceller, Heribert Schwan, que com tantes altres alemanyes a la zona ocupada pels soviètics, fou violada per soldats russos els últims dies de guerra el 1945. Només tenia 12 anys, i a conseqüència d’aquell brutal atac patí lesions a l’esquena que li doldrien tota la vida, recordant-li l’horror.
El nom del primer fill del matrimoni, Walter, replica el del germà gran que Helmut perdé a la guerra. Cosa que no li estalvià sentir-se ignorat per un pare casat amb la política. Els nois percebien les sessions de fotos d’idíl·liques vacances familiars com un muntatge publicitari. Dècades després, el dia que hauria de comunicar als seus fills que llur mare s’havia pres la vida, ho delegaria en una empleada. Kohl, sempre absent. El fill petit, Peter, diu que va escriure una biografia de sa mare en part per foragitar pensaments suïcides.
Feia anys que Helmut Kohl no es parlava amb els fills ni veia els seus néts. No els convidà al segon casament i s’assabentaren de la seva mort per la premsa. Tampoc no mantenia contacte amb vells amics, i a poc a poc, amb la salut minvant, va anar desapareixent de l’escena. La segona dona, Maike, 34 anys més jove, controlava fins als detalls més banals de la seva existència i molts familiars i amics la culpen del seu aïllament. Peter Kohl ha explicat que casa d’ella, de soltera, semblava un museu de l’estadista i li atribueix una obsessió amb l’ex-canceller vorejant allò patològic.
Helmut Kohl ha tingut una carrera extraordinària com a polític i una existència molt més trista en l’àmbit personal. Pertoca als seus hereus gestionar-ne el llegat privat com bonament puguin.
Com a europea jo només puc dir: “Gràcies, Helmut Kohl, al cel siguis”.
