La pressa sembla que constreny les seves passes, però ella s’atura cada pocs metres. Amb la seva marxa deixondida se la pot reconèixer xamfrans enllà, car que l’uniforme amb aquell característic groc llampant també ajuda. Però el que més la caracteritza és aquell somriure…quin somriure!, d’aquells que es contagien tot i que tinguis un dia ben ensopit. ¡Com s’enriola la Lucía! Amb vent, amb pluja i fins i tot a 38º sota un sol d’estiu, sempre disposada i amb un “Bon dia” preparat als llavis. Què injusta la imatge que les pel·lícules, les sèries de televisió i, sobretot, els dibuixos animats, ens han deixat dels carters. La Lucía ha trencat amb aquest fals estereotip. Sempre té una paraula amable, un gest afectuós, fins i tot ara amb la mascareta posada, es pot imaginar aquesta rialla que encisa tothom. Al barri la coneixem tots, ben estimada que és la nostra Lucía i que no ens la canviïn. De ben segur que ella també té dies dolents i maldecaps i un feixuc sac de problemes personals, però mai han embussat aquell gest de felicitat dels seus llavis. La Lucía ens coneix a tots, només una mirada li fa falta per identificar-nos, sap tot el que es cou a cada una de les llars on deixa la correspondència, però ella és ben prudent, mai cap xafarderia surt de la seva boca. Discreta com és, no tan sols és cartera sinó que ha esdevingut la confident còmplice per als veïns. I desagraïts que som, a vegades, obrim les portes de mala manera, esbufeguem i, fins i tot, la rebem amb cara de pomes agres. Certament que no sempre porta bones notícies, a cap de nosaltres ens agraden les factures, però ella no en té cap culpa. Tot i així, estoicament, somriu de manera afable i s’acomiada amb educació. ¡Com ens suporta la Lucía quan tenim el dia girat! Ella sempre diu que gaudeix de la seva feina, fa anys que podria estar acomodada en una oficina, amb calefacció a l’hivern i amb aire condicionat a l’estiu, asseguda en una cadira ben flonja fent paperassa tranquil·lament bevent-se un cafetó. Però, ¡ai, no! a la Lucía li agrada la gent, el contacte humà, la fressa de carrer. Ella és el toc de color del barri de La Creu Alta, la seva veu es capaç de contrastar el guirigall de clàxons de cotxe i de crits entre els conductors i, sense afany de semblar exagerada, diria que amb les seves riallades seria possible que robés un somriure al sol més ennuvolat.
Durant mesos la Lucía colava les cartes per sota la meva porta, amb un sigil professional, em saludava quan ens creuàvem pel carrer, sempre, tot i que jo no li tornava la salutació, capficada en la meva tristor, com ànima en pena, deambulava pels carrerons arrossegada pel meu gos. Ella sempre amb aquell somriure…jo sempre amb aquella cara de funeral. Un dia vaig obrir la porta perquè venia un certificat i havia de signar-lo. Ella m’esperava palplantada i ben eixerida allà al replà. Em va somriure i no vaig poder, sinó, dibuixar un intent als meus llavis, em va contagiar en un segon, no sé què té la Lucía que em posa de bon humor. Feia mesos que intercanviava poques paraules, però vam començar una xerrameca trepidant i de sobte em vaig adonar que ella sabia moltes coses de mí, del meu dia dia, de la meva vida. Mai m’havia adonat de com sabia llegir a les persones, tants anys porta a porta l’havien convertit en una experta d’emocions humanes, no em jutjava pas, em va encoratjar, em va regalar un parell d’amanyacs i, al tancar la porta, no sabria dir perquè em sentia una mica millor. Em vaig proposar que la pròxima vegada que la veiés li regalaria un somriure. Però a vegades els propòsits es dilueixen com quan et planteges anar al gimnàs tot començar l’any i signes el contracte tot convençuda i després tot queda en paper mullat, així mateix la meva iniciativa de somriure la Lucía només veure-la no va tenir cap concreció i just aquell dia, que feia núvol i volia ploure, la meva cara llarga l’esperava darrera la porta. Creieu que això va servir per abatre-la? No pas! La Lucía no s’acovardeix fàcilment. Ella m’esperava ben contenta i enraonaire, tot i que no tenia jo el cos per converses, vaig cedir de bon grat a escoltar-la i els meus fums es van dissipar com la boira matinera quan arriba el sol de migdia. Em vaig tornar a proposar fins a deu vegades més el fet de regalar-li un somriure, però sempre tenia una excusa de pena líquida als ulls que m’impedia fer-ho. Va passar l’estiu, la festa major de Sabadell, la Mercè, va arribar la segona onada de Covid-19…feia molts dies que no havia vist la Lucía. Estava com jueu que espera el messies, quan sentia un soroll prop de la porta de casa hi anava saltironant per les escales, però no era ella. Començava esgarrifar-me la idea que la Lucía hagués demanat el trasllat a un altre barri, a una altra zona de repartiment…i si havia estat culpa meva tot plegat? Van passar els dies i encara no havia rebut cap carta i encara quedava per l’arribada de les factures, així que vaig decidir forçar rebre correu de la manera que fos. El dia que vaig rebre correspondència no hi era a casa, no vaig ser jo qui va obrir la porta, vaig renegar de la meva mala sort i vaig sortir a comprar el pa. Llavors vaig sentir unes rodetes que amb prou feines lliscaven per les voreres mal asfaltades del barri, un xiuxiueig de cançoneta en una veu femenina i llavors va aparèixer aquell somriure que s’escapa quan alguna cosa et fa il·lusió, així, de sobte, sense premeditació i al tombar la cantonada el somriure de la Lúcia em va trobar. Les dos somrèiem. Ella pensava que el motiu era un altre, potser aquell que al matí li havia obert la porta amb camisa de dormir. Però no. El motiu era ella, perquè tenia ganes de somriure-la, perquè durant tots aquests mesos ella no ho havia deixat de fer-ho un sol cop. I com a mínim li devia, a través del gest, retornar-li una mica de la joia que m’havia repartit tot aquell temps.
Ara, quan ens veiem, ens saludem, ens somriem, ens alegrem i, si hi ha temps, conversem un xic. Ella no només m’havia estat portant les cartes, ella em portava una mica de felicitat cada dia. Si tens la sort de trobar-te la Lucía, obre-li la porta de casa teva i ella t’obrirà el seu cor. Gràcies Lucía, per molts somriures més.
