US President-elect Joe Biden delivers remarks as US Vice President-elect Kamala Harris listens at The Queen in Wilmington, Delaware, on November 9, 2020. - President Donald Trump was still refusing to concede his election loss November 9, 2020, but Democrat Joe Biden plowed ahead anyway with the first meeting of a parallel coronavirus task force, initiating an awkward and potentially volatile transition period. (Photo by Angela Weiss / AFP) (Photo by ANGELA WEISS/AFP via Getty Images)

A causa de la recent estrena de la quarta temporada de la sèrie “The Crown”, el protocol ha tornat a estar en boca de tothom. 

A la sèrie podem veure algunes de les lliçons de protocol que va rebre Lady Di abans de casar-se amb el Príncep de Gal·les, com són l’ordre de les salutacions i reverències, els tractaments reials o els discursos. Però al cap i a la fi, el que agradava d’ella era la proximitat que mostrava amb els ciutadans del lloc que visitaven. És a dir, “trencar el protocol” per modernitzar i mantenir viva una institució que estava en decadència.

I és que el protocol el podem veure amb dues mirades; la clàssica, la que fa referència a normes de comportament, a llistes d’autoritats ordenades, a títols interminables… i la moderna, que és la que diu que el protocol és l’expressió plàstica del poder.

Un cas pràctic: immediatament després de declarar-se guanyador de les eleccions presidencials als Estats Units, el candidat demòcrata Joe Biden es va fer seu des del minut zero el tractament que li correspon protocol·làriament, President Elect, però més que una qüestió de protocol va ser una qüestió d’imatge i poder. El dia posterior al discurs de la victòria, Biden va formar un consell assessor per la Covid19 i al fons de la roda de premsa apareixia ben gran el nou títol “office of president elect”. En resum, l’exemple gràfic de què “el nom fa la cosa”. Quin és l’efecte que va tenir? Doncs un Trump bunkeritzat a la Casa Blanca animant al seu electorat a no reconèixer els resultats davant un Biden que ha activat el compte enrere per fer el traspàs de poders el pròxim vint de gener.

(Photo by ANGELA WEISS/AFP via Getty Images)

Però si ens apropem a la nostra realitat, també trobem imatges de com el protocol va lligat amb la imatge del poder.

Aquest és el cas de la restitució del Major Trapero al capdavant del cos de Mossos d’Esquadra. La primera compareixença podria haver sigut en un despatx qualsevol del Departament d’Interior de la Generalitat de Catalunya, en canvi, es va escollir que el lloc fos al Complex Egara (Sabadell), la seu central del Cos de Mossos d’Esquadra. Però la cosa no acaba aquí, sinó que més d’una vintena de Mossos (juntament amb la secretària General del Departament d’Interior i el director dels Mossos d’Esquadra) van formar a l’espera i durant la compareixença del conseller d’Interior i del Major Trapero. I filem més prim. No hi havia ni rastre del qui va ser al capdavant dels Mossos des del 2019 fins ara, el comissari en cap dels Mossos, Eduard Sallent.

Autor: Kike Rincón (Europa Press)

Què és el que tenim? Un funcionari que va ser destituït i estava sent investigat i que després de l’absolució l’han restituït. Però quin és el relat que es va vendre amb aquella posada en escena? Un represaliat per l’aplicació de l’article 155 que ha sigut absolt per la justícia, que torna a liderar la policia catalana amb tot el cos a les seves ordres (i amb honors) i amb el suport de total del departament d’Interior. 

I és que això és el protocol, un instrument de comunicació que ens permet fer d’una simple roda de premsa un acte solemne.