Clama al cel, la injustícia de l’oblit. S’ha de trencar el silenci imposat per la força de la por i la venjança del guanyador sobre els nostres pares. Que muts callaven el seu sofriment, per protegir-nos. I, hem de ser conscients que molts de nosaltres existim gràcies a aquest gran acte d’humanitat, anomenat Winnipeg. I, que ens va permetre tenir un futur per poder, més endavant, estimar els nostres fills.
Explicat amb les paraules sensibles i entenedores de la Maria Navarrete que ens dona un bri de llum a una part callada de la nostra història.
DE L’INFERN AL PARADÍS
La Montserrat Julió, fou una de les 2300 persones salvades per un dels actes d’amor més significatius que van tenir lloc, vers els republicans espanyols. Fugint de l’horror de la guerra civil, van caure en la trampa d’una política despietada i tancats en camps de concentració francesos.
Un d’aquells salvats, podria haver sigut el meu pare, que va passar per un dels camps de refugiats francesos, però que a mi mai m’ho va explicar. El que sí recordo és que li deia a la meva mare que els francesos eren uns malparits. Ella, en canvi, recordava la seva infantesa abans de la guerra, lliure i feliç a França, dels tres als dotze anys. Havien viscut dos mons ben diferents en el mateix país, que eren irreconciliables.
Pablo Neruda, el Cònsol poeta, va ser l’artífex d’aquell acte. No és el mateix un Cònsol jurista, economista o de qualsevol altra formació. Un Cònsol poeta exerceix la seva tasca de forma diferent, impel·lit per la força de la poesia.
“Misión de amor” no és només una poesia, va ser un acte poètic.
M’imagino el vaixell francès Winnipeg arribant a Xile. Havien sortit de França envoltats de pudors de misèria i pólvora i arribaven al port de Valparaíso, millor nom no podia ser, com anar de l’infern al paradís. Valparaíso s’eleva sobre diversos turons per a albirar el mar als seus peus de terra roja i sorra. Fa olor d’una barreja de mar i d’indústria. A sal, a ferro, té música d’ocarines dels indis Mapuche i les seves cases i edificis llueixen d’un colorit alegre i viu.
Pablo Neruda va morir dotze dies després del cop d’estat de Pinochet, a Xile. A hores d’ara, no se sap amb seguretat, si els militars del dictador el van enverinar a l’hospital (patia un càncer de pròstata, però d’evolució lenta). O bé va morir de tristesa, veient com el seu país s’ensorrava en una dictadura tan cruel com la que va conèixer a Espanya.
No es mereixia viure aquell mal son, aquella tragèdia, encara que només fos per la seva “Misión de amor”, vers els republicans. Però la mort, generalment, no es caracteritza per ser generosa i justa, donant oportunitats indolores, tranquil·les i en pau. N’hi ha, però no abunden, malauradament.
O, potser estic equivocada, i la mort és molt generosa i justa quan és la vida que no ho és, de generosa i justa i és llavors quan arriba la mort.
Quan vaig visitar la casa de Neruda a “Isla Negra”, vaig quedar impressionada per les seves sales en filera en forma de vaixell, pleníssimes d’objectes variats i a vegades antagònics. Una casa intemporal, reunint mons infinits i guardant secrets profunds, com la mar. Exhalant olors a fruits de l’Oceà, en simbiosi amb els ports de mobles de fusta vella, però mimada, segurament moltes vegades acaronada, observada. Olors a records de pols d’estels apagades, que en el passat brillaven amb fulgor, ara recuperades i salvades per la passió d’un poeta, que va viure plenament compromès amb els esdeveniments de la seva època.
La poesia parla d’amor, de desamor, de pau, de guerres, d’alegries, de tristeses, d’esperança i desesperances. Per a lloar el que dona felicitat i per a denunciar el que no.
Però quan es lloa o exalta l’horror, la guerra, el patiment, el sacrifici inútil, llavors ja no encaixa, ja no és poesia.
Maria Navarrete
