Benvolgut Juan,
Al final de la carta anterior et deia que els catalans des de que Felip V ens va conquerir a sang i a foc, mai hem deixat de sentir-nos estrangers a Espanya. Això t’haurà xocat o ho hauràs considerat com una anumalada, després de tres-cents anys de conviure (millor o pitjor) dins del mateix estat. Miraré d’aclarir-t’ho tan bé com sàpiga. Una observació prèvia: quan a aquestes cartes parlo “dels catalans” em refereixo sempre a “una gran majoria dels catalans”. Una unanimitat cent per cent no existeix mai a cap poble. Però em refereixo sempre a una majoria suficient i determinant de la població de Catalunya.
Una pregunta que ens han fet moltes vegades els espanyols a molts catalans i que encara és part del qüestionari de moltes enquestes periòdiques és: Vosaltres, us sentiu espanyols?”. La resposta gairebé sempre no ha estat sincera i això per motius molt diversos. Per por, per indiferència, per voler evitar una discusió llarga i inútil, etc. La resposta més sincera i més honrada hauria d’haver setat sempre: “no ens deixeu sentir-ne”. El tracte que s’ha donat als catalans des del 1714 fins avui no ha estat el més indicat per imbuir-nos un sentiment de pertànyer de tot cor a la nació espanyola. Ben al contrari, ha motivat que els catalans s’hagin sentit sempre com ciutadans de segona dins de l’estat i que hagin considerat el govern i l’administració espanyola, com unes institucions alienes a les que no hi havia més remei que obeir per força.
Els catalans, en general, som un poble pragmàtic. La desfeta del 1714 va ser total, des de llavors la força dels fusells i dels canons l’ha tingut l’estat espanyol i als catalans no ens ha quedat altre remei que reconéixer aquest fet i, per tant, mirar d’acomodar-nos com poguéssim o com ens permetessin dins d’aquest estat. Això, però, no ha volgut dir mai que en hi sentissim de gust (això ens ho feien impossible moltes lleis espanyoles). Sempre s’ha mantingut als cors de la gent una diferenciació clara entre “nosaltres” i “ells”. I d’aquests “ells” no se n’esperava res de bo.
La persecució i demonització permanents del “separatisme” que atentava tan radicalment contra la “sagrada unitat de la pètria”, tal com la entenia (i encara l’entén) el nacionalisme espanyol més radical, encara va obligar més als catalans a cercar una manera neutral de conviure amb l’estat espanyol, de manera que les trompades fossin mínimes. Però la convicció de ser un poble diferent en règim d’ocupació va seguir sempre viu i es manifestà de molt diverses maneres: en la renaixença literària; en la fidelitat a la llengua i a la cultura catalanes de la major part de la burgesia catalana (un factor, clau, decisiu); amb l’empenta que va donar al país l’acció conjunta de les diputacions provincials amb el nom de Mancomunitat Catalana, dotant al país d’unes infrastructures i d’uns serveis que l’estat espanyol no havia estat capaç de crear (o no ho havia volgut); amb la restauració de la Generalitat el 1931 per una majoria popular aclaparadora. I finalment, emb el procés que va començar després de la dictadura amb la segona restauració de la Generalitat, i que a partir de la desastrosa actuació del tribunal constitucional espanyol, carregant-se les parts més essencials del nou estatut català, ha portat ara a la decisió ferma de prendre els destins del país a les nostres mans.
Amic Juan, permet-me que et repeteixi aquí el que vaig escriure una vegada a un altre lloc: “Una nació la formen aquells que voluntàriament, sense coacció de cap mena, se senten part integrant d’ella perquè és el que els hi dicta el seu sap i el seu cor; perquè no ho consideren com un jou que -en la mesura i en el camp que sigui- els oprimeix i els obliga a fer coses que com a ciutadans realment lliures no farien mai. La nació espanyola, una gran nació amb molts motius d’orgull, no la formen, doncs, tots els que viuen en el territori de l’estat, potser pel sol fet d’haver estat conquerits, o per combinacions dinàsriques en les que el poble no ha tingut mai ni art ni part. Només la formen aquells que se senten sense reserves part integrant d’ella, els que mai han hagut de sofrir persecució pel sol fet de tenir una altra llengua, altres costums, tradicions o institucions que les del poble majoritari espanyol. A aquests “espanyols per imposició” no se’ls ha deixat mai ser “espanyols per convenciment”. Per això si en diverses ocasions, per exemple, Mariano Rajoy va dir que com és Espanya només ho poden decidir tots els espanyols, els catalans no ens hem sentit al·ludits i ens neguem rotundament a què com sigui Catalunya ho decideixi algú altre que els catalans.
Els polítics espanyols tenen un concepte patrimonial de l’estat, com els senyors feudals que disponien com volien de les seves terres i dels seus habitants. I enlloc de tractar el problema de les altres nacions que tenien dins de l’estat amb un sentit positiu de concòrdia, de compromís i de respecte, ho han fet amb el clàssic “ordeno y mando”, supeditant-ho tot a la seva idea d’unitat nacional uniformista, i en aquest sentit, interpretant la constitució espanyola com un decàleg intocable de validesa eterna. I així hem arribat tots al punt actual en el que els catalans volem sortir d’aquest estat que ni ens entén ni vol entendre’ns. Però, això sí, llavors -i des de fora- ser bons veïns dels espanyols, col·lanorant amb ells tant com poguem (o com ens permetin, seria la decisió dels espanyols), en un clima de respecte mutu, per tal que tant el poble espanyol com el català estiguin en disposició de fer front als reptes que ens vindran en aquest segle.
Encara vull parlar-te d’algunes insensateses i calúmnies sobre els catalans que t’han ficat al cap, però deixem-ho per una altra carta.
Fins llavors, i amb els millors desigs de concòrdia entre els nostres pobles
