Hi ha moltes maneres de vexar un infant. La genital només n’és una, baldament ara s’hagi volgut sobredimensionar perquè hi està implicat el catolicisme. La vexació genital dels infants no és un patrimoni de l’Església, evidentment. Només cal llegir Ferran Saez per assabentar-se que, de la Almeida al Guerra, del Gurruchaga a la Beauvoir, des de la segona gran guerra fins als anys vuitanta els infants foren el botí de tots els cràpules –i de totes les baconarres- d’Europa, principalment de les esquerres farisaiques que ara s’esquincen els vestits de faisó tan entendridora. O és que algú ha dubtat mai que dins l’Església també n’hi ha de cràpules; se’n troben en la mateixa proporció que en la resta d’estaments, organismes, institucions i col·lectius, ni més ni menys, per bé que és el lloc on menys hi haurien de ser. Busquin, doncs, la causa de la pederàstia no tant en el celibat com en la persecució dels homosexuals, que fins el mateix any noranta veieren la seva inclinació sexual considerada per l’OMS una malaltia mental. ¿Ja no se’n recorden de quan la URSS els internava en hospitals psiquiàtrics i els sotmetia a electro-xocs?; la inclinació sexual no variava, esclar, per més que ells quedessin reduïts a vegetals. ¿Saben que a Jaime Gil de Biedma li vedaren la militància al PSUC per la seva condició d’homosexual? Llegeixin Foucault, si els agraden els textos espessos o, millor encara, llegeixin les Cartes a Màrius Torres i veuran com “resolien” l’homosexualitat aquells anarquistes de la columna Durruti. En un món tan hipersexualitzat i erotòman com el que ens toca viure el pitjor tort que podem perpetrar contra els nostres adolescents és donar-los el missatge luterà de la impossibilitat radical de continència, bo i posant en dubte el celibat, el darrer baluard de què disposen per aixoplugar-se idealment i mantenir viva l’esperança en què aquest cavall desbocat en realitat no és tan indòmit. Al meu entendre, avui, aquesta és la principal missió dels cèlibes. Així és que, Joan Rigol, millor que callem.
Caspar David Friedrich tingué una infantesa terrible. Als set anys se li morí la mare; als vuit, la seva germana Elisabeth, de verola. Als tretze se li trencà el glaç sota els peus. Mentre s’enfonsava, el seu germà Johan Christoffer, amb només set anys, intentà salvar-lo, morint ell ofegat. Caspar David se’n sentí culpable tota la vida; observin sinó “El naufragi de l’Esperança” (Hamburg), que pintà quan rondava la cinquantena. La seva germana Maria morí de tifus quan el pintor tenia disset anys. Als vint-i-sis anys intentà suïcidar-se; per sort nostra no se’n sortí. A partir d’aleshores ja no es mogué de Dresden, el centre del moviment romàntic alemany. Els infants que han hagut de suportar tantes dificultats, remordiments infundats i la mort al seu voltant dels éssers més estimats desperten en nosaltres una misericòrdia infinita perquè veuen la vida d’una manera diferent. Per a ells si que tota vida és camí de soledat. Aquests infortunis, tanmateix, no foren en va; són els que ara ens permeten fruir les seves extraordinàries habilitats pictòriques que, gràcies a la tardana unificació de les Germànies, es troben disperses per tot el territori, a diferència del Prado, aquest bé d’interès cultural que paguem entre tots perquè en frueixin els madrilenys.
Jo també tinc un veí, ¿saben?; de pintura no hi entenc mica, però té una peculiar sensibilitat que el fa moure’s com un foll per totes les pinacoteques de Déu. Li agrada passejar-se per Europa i, recentment, ha tornat de Dresden on, a la Gemaldegalerie del Zwingler, m’explica, ha fruït com un cadell. No té un criteri sobre la pintura gens acadèmic, però el complauen alguns pintors; altres no tant; els post-expressionistes gens. Em diu que si mai es produeix una apagada elèctrica trobant-se a l’interior del Prado té perfectament localitzada una Pietat de Ticià, la de la llàgrima ambarina, que arrambarà sense pietat per penjar-se-la al menjador de casa seva, bo i aprofitant la perplexitat del moment. Aquest meu veí d’infant fou també vexat perquè li agradava massa la música zíngara, amb portamentos de violins i tot això. Quan s’encaterinava amb una melodia en tonalitat menor era capaç d’escoltar-la milions de vegades, el que produïa la befa de companys i mestres; mai pel kappelmaister. Ara, de gran, aquesta mateixa obsessió –el que són les coses- li permet memoritzar, cantar i xiular moviments sencers de concerts de Bartók o de Hindemith sense equivocar-se en cap nota. El mèrit no és d’ell sinó de Déu; és un talent diví que no li ha suposat cap altre esforç que l’audició reiterada de les peces musicals. Una vegada, mentre es trobava contemplant el portal meridional de l’església de Sant Pere de Moissac, de la primera meitat del XII, se li acostà un violoncel·lista, amb el violoncel penjat a l’esquena, i li digué que era músic de plantilla del Concertgebouw d’Amsterdam, que havia interpretat centenars de vegades el concert per a orquestra de Bartók i que encara no havia conegut mai ningú que fos capaç de xiular-lo de cap a peus com aquell qui xiula la marsellesa. En aquest moment el meu veí s’adonà de l’activitat mecànica que desenvolupava el seu subconscient, mentre contemplava l’escultura més apocalíptica i esfereïdora del diable. Per això no goso dir-li, al meu veí, que Caspar David Friedrich només pintà cromos, com volen els “experts”.
Caspar David Friedrich fou el primer pintor –i l’únic- que retratà totes les persones d’esquena, al centre del paisatge i ocultant el punt de fuga. Ni Ingres ni Delacroix no li arriben a la sola de la sabata. A hom li ve a la ment, en primer lloc, “El caminant davant d’un mar de núvols” (Hamburg), aquest personatge que el meu veí confon amb Nietzsche. Però en pintà moltíssims altres: “Dos homes contemplant la lluna” (Dresden); “El caçador al bosc” (privat); “Dos homes a la vora del mar sortint la lluna” (Berlín); “Dona abans de la sortida del sol” (Essen); “Dona a la finestra”, que és l’esposa del pintor (Berlín); “Germanes” (Hermitage); “Monjo a la vora de la mar” (Berlín); “L’abadia a la roureda” (Berlín); “En el vaixell de pesca” (Hermitage); “Els penya-segats blancs de Rügen” (Winterthur) i tants i tants altres. Tots els personatges de Caspar David Friedrich donen l’esquena a l’espectador i contemplen el món des del mateix punt de vista que aquest. Ni Turner, que només sabia pintar el sol en el seu zenit, ni Goya no són tan impactants com el pintor romàntic preferit del meu veí, per bé que, segons em diu, cal tenir una sensibilitat especial per entendre’l més enllà de l’aparent cromo. Només William Blake amaga un misteri tan pregon com el que amaga Caspar David Friedrich.
El que més em complau del benvolgut Colomer –no canvio de tema- és que és un docent vocacional que ha paït Pascal. Tots els qui es dediquen a la paideia, voluntàriament o obligats, l’haurien d’haver paït i, així, evitarien enutjar els infants encaterinats. Vegin això: “No admiro els excessos d’una virtut si no veig al mateix temps l’excés de la virtut oposada, com en Epaminondes, que tenia l’extremat coratge i l’extremada benignitat. Altrament, en comptes de pujar, caiem. No es mostra la grandesa des d’un extrem, sinó tocant ambdós a la vegada i omplint el tot entre ells”. I encara: “L’home no és àngel ni és bèstia i, per desgràcia, qui vol fer l’àngel fa la bèstia”.
Ha plogut molt des de la meva infantesa. Gairebé tots els punts de referència han estat debolits per aquest relativisme moral del que es queixa, amb raó, l’Huguet. Vegin això: “Quan tot es mou, aparentment no es mou res, com en un vaixell. Quan tots són uns esbojarrats no sembla ser-ho ningú, però només que algú es deturi palesa l’excitació dels altres, com un punt fix. Tots els eixelebrats consideren que són els mesurats els qui s’allunyen de la natura, mentre ells creuen seguir-la: com els qui són en un vaixell creuen que els qui són a terra fugen. El llenguatge és el mateix en ambdós casos. Cal tenir un punt fix per a jutjar. El port jutja els qui estan al vaixell; però ¿on és el port en la moral?
Ens queda Pascal. Ens queda Caspar David Friedrich; ambdós profundament religiosos i obsedits per la Creu, comme il faut. Ambdós parlant el mateix llenguatge, el de la misèria de l’home que no es conforma amb els enganys dels sentits i que se sent, de ben petit, desbordat per l’humà, massa humà, dels “experts”, dels adults. Cal haver visitat Dresden, la ciutat d’adopció de Friedrich, amb l’Elba passejant-s’hi cançonerament, per poder capir en profunditat l’ànima d’aquest pietista, tan antinapoleònida com contrari a l’absolutisme subsegüent (decrets de Karlsbad), que pintava els seus personatges vestits a la manera antiga, malgrat la prohibició imperial austríaca. Pocs anys després Lluís Felip imposaria a tothom la moda actual (americana i corbata). Com digué Kleist, “Friedrich atorgà al familiar la dignitat del Desconegut”. En els seus paisatges còsmics, com en els pensaments de Pascal, l’home se sent perdut, desesperadament perdut; d’aquí el seu sentit metafísic: les persones d’esquena i en primer pla; ¿com podrien plantar cara? i, al fons, la Immensitat, com si ens volgués dir, a la vegada, que l’home només s’humanitza si viu d’acord amb la natura, però que la seva immensitat de la natura sempre el desbordarà, bo i palesant la dualitat del cos, corromput, i de l’ànima immortal, l’Infinit. I aquesta prolixitat de cementiris, gralles, abadies ruïnoses i Crucifixos…
