Ens hem llevat trasbalsats amb la noticia. Nit de Sant Joan, nit d’alegria, de coca, de coets que ompliren el cel i la terra de lluminositat i de color.
A Castelldefels un tren ha segat la vida de 12 persones i n’ha deixat ferides greus a algunes més. Eren joves que anaven a passar la nit a la platja, a gaudir de la revetlla, a veure la lluna rodona en el cel en la nit més curta de l’any.
Tenien presa, no podien esperar uns minuts més per gaudir de la festa. No esperaven ni sospitaven que eren una pressa fàcil per aquella màquina infernal que els deixaria morts, ferits o mutilats. Havien escollit el camí equivocat. Tenien tantes ànsies que no podien esperar a passar pel pas subterrani col·lapsat i optaren pel camí més fàcil i perillós. Creuar la via.
Penso en aquest pares que dormien plàcidament o feien la seva revetlla i de sobte s’han assabentat de la tragèdia, i m’esgarrifo.
Fa anys vaig tenir un accident d’autocar. Anava amb un amic a un concert. Queia una pluja fina, el cotxe anava ple i en una pendent va trencar-se la direcció. Aquell autobús va caure en un barranc i va quedar encastat avall i amb les rodes enlaire.
Vaig ser la última que van treure. Em sentia morir perquè el volant s’havia clavat en el meu pit i no em deixava respirar. Quan van alliberar-me volien que tanqués el ulls però als 17 anys no s’obeeix i aquell mateix paisatge amable, pel que tantes vegades havia passat, feia un moment s’havia tenyit d’una tristesa infinita. Cossos estesos, sang, desolació és el que els meus ulls afligits van contemplar. El meu amic es trobava estirat i tapat amb l’abric que portava. La seva mort va ésser instantània.
Als meus pares els van comunicar telefònicament que era morta. Recordo l’abraçada del pare que em contemplava com si fos una visió i els petons de la mare dins d’aquell hospital ombrívol on m’omplien d’amor i aquella nit terrible abraçada al seu cos sense poder tancar els ulls.
Una tragèdia així no s’oblida. Vaig passar anys patint al pujar a un cotxe i encara ara davant de qualsevol ensurt viari sento la veu d’aquell conductor que cridava: “Ens matem”. Aquell pobre home no es va refer. També l’ombra dels morts i ferits acompanyarà sempre al maquinista innocent del drama de Castelldefels. Segurament per això m’afecten tant aquestes tragèdies. s; deixant a pares, amics i familiars desconsolats. Aquests joves pensaven passar una nit feliç i de cop, en un segon, la tragèdia, imprudent o no, s’ha emportat les seves vides, les seves il·lusions. El sol que ens il·lumina per ells no té color, ni pot escalfar les seves ànimes. Tot és negre avui perquè no els hi queda l’esperança.
