Fa cosa d’uns deu dies, en una entrevista al Punt Avui, Carles Puigdemont, alcalde de Girona, profetitzava: “Girona serà un parc temàtic del sobiranisme”. Es referia a les ‘Jornades Catalunya vol viure en Llibertat i Dignitat’ que s’han celebrat aquest passat cap de setmana a Girona. Efectivament, Puigdemont encertava, ja que sota la capa del sobiranisme, en tres dies s’han organitzat concerts, conferències, acampades, tallers, fires, espectacles, “coses institucionals” (Puigdemont dixit), activitats per al turisme, projeccions de cinema, esdeveniments gastronòmics, etc. L’afirmació, esclar, resulta terriblement desafortunada, sobretot si tenim en compte que la conversió de Girona en una ciutat aparador no es limita a aquestes jornades. Però avui no obrirem aquesta carpeta.
El que m’interessa destacar aquí és la connexió entre la lògica del parc temàtic i l’articulació mediàtica del discurs del catalanisme hegemònic. Contràriament al que s’ha repetit des de Madrit —tal com denomina Antonio Baños el nucli de poder administratiu/mediàtic/financer dedicat a la defensa innegociable de l’idea d’Espanya— a Catalunya no patim un totalitarisme monumentalista, d’exaltació religiosa de la bandera i culte personalista al líder, com si revisquéssim el III Reich. Encara que a les espanyes no ho sàpiguen, la grandiloqüència de les formes, pròpia de la societat de masses, es considera anacrònica no tant per la seva relació amb uns principis nacionalistes, que amb petites variacions resten inalterats, sinó degut a la modificació estructural del tipus de governabilitat imperant en les societats contemporànies: la política ha deixa de ser un exercici vertical i repressor per esdevenir un art de la conducció de conductes.
En la mesura que la política actual es juga en la gestió de la llibertat i la productivitat dels subjectes, en relació directe amb la seva identitat, entenem el potencial de totes aquelles estratègies destinades a oferir als individus instruments amb els quals poder-se autodefinir. Aquí precisament és on entra en joc un model que podem denominar ‘catalanisme recreatiu’, que apareix com la versió autòctona del “nacionalisme de consum” del qual parlen John i Jean Comaroff a ‘Etnicidad S.A’. El fenomen no ens és aliè: estem farts de sentir l’expressió “marca Catalunya” o “marca Espanya”. La qüestió és que, per regla general, considerem que es refereix merament a la comercialització de la pròpia cultura —i pensem, sobretot, en el turisme. No obstant, com senyalen aquests antropòlegs, està destinat també a autoconstruir, produir i sentir la pròpia identitat. És vist com un mecanisme positiu en la recerca d’autenticitat, del vertader ‘self’ individual i col·lectiu d’un país a través del marketing.
Els Comaroff aprofundeixen en aquest segon objectiu, identitari, del ‘nacionalisme de consum’: «consisteix en fer de la nacionalitat un objecte de “propietat” per a aquests “millons de persones” que comparteixen a través de la marca una “identificació emocional”». Cal destacar, com insinuàvem al principi del text, que aquesta identificació emocional ja no respon al model passional i xovinista, de l’amor cec i l’entrega irracional, que fins ara s’havia identificat amb el nacionalisme, sinó a un tipus de vinculació més dèbil, inestable i racional; el tipus d’identificació que es dóna, per exemple, en l’elecció i adhesió a un estil de vida. Es tracta d’una ‘ideologia cupcake’ on no hi hauria diferència, sembla, entre fer-se runner, vegà o catalanista.
Lluny d’aquesta versió tribalista i exclusivista, participar del catalanisme ha de veure’s com una modulació més del capitalisme emocional: des de les VamCats als playmobils patriòtics volant a l’estratosfera, de les manifestacions-excursió als manuals del bon independentista, dels condons marca La Tita Barretina al boom mediàtic que ha convertit Els Matins de TV3 i VilaWeb en els ‘freak show’ del catalanisme, el consum d’identitat nacional està assegurat.
Així, més que un objectiu polític, en alguns aspectes el sobiranisme ha esdevingut un estat d’ànim, una subjectivitat de luxe, a l’estil “mediterràniament”. En altres paraules: no es tracta d’un nacionalisme banal, o transparent, que se’ns escoli entre els dits, sinó d’una banalització del nacionalisme. D’aquí que el catalanisme recreatiu que proposa Puigdemont sigui tant simptomàtic: l’home del bigoti que hi ha darrera del sobiranisme no és Hitler, com voldrien alguns, sinó Walt Disney.
Això és un problema perquè, a diferència del que pot semblar, aquest tsunami emocional no és capaç de crear veritable hegemonia, en el sentit gramscià; no pas perquè aquells que consumeixen la Marca Catalunya sàpiguen menys de què parlen que els famosos nens adoctrinats de l’Info-K: la falta de contingut és un retret elitista propi de la ideologia liberal que no té res a veure amb el que aquí es pretén denunciar. La mare dels ous, aleshores, està en el tipus d’adhesió i compromís que resulta del consum del catalanisme recreatiu: que la independència esdevingui un objectiu instrumental, desapassionat, que molts posarien, en el seu odre de preferències, entre unes Google Glass i sortir a ‘Oh happy day’.
