Dissabte se’ns va fer fosc a la plaça reial, a pocs metres de la casa on nasqué, fa 50 anys, Francesc Pujols. Un escenari, unes veus contundents i un paratge neoclàssic forçat foren prou per un homenatge sincer. Des de la plaça reial autoritats, turistes, pujolsians i badocs escoltàvem els textos del qui no va ser llegit. L’èxit de convocatòria va ser tal que alguns vam aguantar el xàfec pujolsià drets, cosa que ens apropa un lloc privilegiat al cel. De Roger Mas a Enric Casasses, passant per Francesc Canosa, Montserrat Carulla, Roc Casagran, Oriol Izquierdo, Muriel Casals, Francesc Cabana, Fèlix Pons, Lluís Soler et altri van acostar-nos la veritat de Pujols, aquella “que té el seu ritme i no se la pot forçar”.
És gros que algú que proposà catalanitzar el món no tingui una estàtua a Passeig de Gràcia, però Pujols paga car ser un home fora de mida, en qui acaba pesant més la caricatura que la dimensió intel·lectual. Malgrat ser filòsof, poeta, prosista, crític, tertulià, fundador de religions i algunes coses més – vivint de rendes tota la vida, diguem-ho tot – Pujols no només és poc llegit sinó també poc reconegut. Pla diu que una mica s’ho va buscar, que “si hagués escrit com tothom, hagués estat més llegit”. Però el perdona perquè en el fons la culpa és nostra: “els catalans tenen poc interès per concepcions teòriques. Qualsevol cosa fora de l’habitual en aquest país és tractat de ridícul”. I és injust tractar el filòsof de ridícul, per molt que mengés a part, perquè és un dels qui ha projectat més grandesa en el que som.
I és veritat que Pujols desvarieja i que costa seguir-lo i que quan es posa metafísic o ets un geni o abandones. Però durant l’homenatge aquells que l’escoltàvem vam anar aprenent a entomar Pujols tal com ve. Perquè “rient rient, deia les coses més serioses que es poden dir”. En un ambient d’eufòria com el que es viu, els oients allunyàvem més i més la idea de Pujols excèntric i desvergonyit, i acostàvem la idea de visionari, de potser sí que som tan l’hòstia com deia aquest paio, potser sí que “les nostres raons són sempre raons de pes”. I vam sentir l’efecte Pujols, progressivament,i lectura rere lectura, anàvem mirant enlaire: “l’anyorança al cor, la mirada enlaire”. I acabà l’acte i tothom marxà, amb el cervell cansat però la mirada enlaire.
