1. Catalunya no pot tenir selecció de futbol que disputi partits oficials
Espanya no en vol sentir a parlar, que esports amb grans audiències puguin enfortir el sentiment català en detriment de l’espanyol. I això que determinades federacions internacionals, en ús de la sobirania pròpia en dret privat, n’accepten de països no independents que demanin de ser-ne membres. Per evitar sorpreses, la Federació Espanyola de Futbol preveu sancions per als jugadors que es neguin a disputar partits amb el combinat estatal, en aplicació de la Ley 10/1990, de 15 d’octubre, del Deporte.
La diferència amb el cas del Regne Unit és brutal, ja que les diferents nacions que la componen formen diferents seleccions: Anglaterra, Gal·les i Escòcia, sí. Però també Irlanda del Nord (amb la qual va jugar el mític George Best) i fins i tot… Gibraltar!
2. Tampoc de rugbi
En el cas del rugbi es dóna la particularitat que l’equip de la Federació Catalana havia disputat partits internacionals abans de la Guerra Civil. És més: la federació espanyola es va sumar a la internacional més tard que la catalana i, en part, gràcies a la invitació d’aquesta. Després de 1940, però, la catalana ja no ha pogut disputar partits internacionals oficials. El motiu? Una legislació franquista que segueix en vigor 38 anys després de la mort del dictador Francisco Franco.
3. Ni d’hoquei ni de bàsquet ni d’handbol…
El cas de l’hoquei és el d’un esport en què tot estava coll avall perquè es reconegués la Federació Catalana per part de la Federació Internacional de Patinatge i una traveta final la’n va expulsar. El serial està ben documentat i no cal estendre-s’hi gaire. El cas és que ara Catalunya juga partits internacionals d’hoquei de la Copa Amèrica (sic).
Malgrat la fèrria oposició d’Espanya, hi ha 21 esports que sí que representen Catalunya, el més popular dels quals és el futbol sala (si bé està reconegut per una federació que no reconeix la FIFA, la UEFA ni la RFEF). La tasca de la Plataforma ProSeleccions és descomunal. Capítol a banda mereixen, en aquest apartat dels esports, els sabotatges interns. És el cas de la Federació Catalana de Natació, que no actua al marge de l’espanyola pel que he anomenat en un article previ l’efecte porter basc (la tendència a l’autogol, vaja). A casa nostra fa tres segles que va néixer la paraula botiflerisme.
4. No al Comitè Olímpic Català
És un comitè que cerca reconeixement des de 1913. Han llegit bé: des de fa un segle. A partir de 1989, i amb els JJOO de Barcelona a tocar, un “ara no toca” de Pujol, més la negativa de Ferrer Salat (COE) i l’exfalangista Juan Antonio Samaranch (COI), van barrar la presència de Catalunya a Barcelona 92. (Samaranch, entre moltes altres coses, també va ser el cronista del famós partit que el Barça va perdre 11-1 contra el Real Madrid l’any 1943. Un partit que s’invoca, fent un bucle seguit de doble mortal, tot relacionant-lo amb “el espíritu de Juanito”.)
5. El Barça no jugarà la Lliga BBVA
En realitat, és irrellevant si el FCB podrà jugar a la Lliga BBVA o no. Podria fer-ho per diferents camins que explica de forma molt planera Jofre Llombart al seu llibre Desmuntant la caverna. Però també podria integrar-se en la lliga francesa, italiana, anglesa o alemanya. El Mònaco juga a la Lliga francesa, el Cardiff escocès ho fa a la Lliga anglesa de futbol, el Futbol Club Andorra participa en les categories de la Federació Catalana de Futbol, etc. La bona assistència als estadis alemanys i l’evolució recent del seu futbol converteixen la Bundesliga en una destinació molt atractiva per al FCB, en cas que el Reial Madrid es volgués quedar sense un competidor real a la Lliga BBVA i aquesta volgués resignada a la irrellevància (si més no, a curt termini).
[Vol repassar tots els articles d’aquesta sèrie?
Per a 5 frustracions en l’àmbit polític i simbòlic, cliqui aquí.
Si vol repassar 5 negatives pel que fa a llengua, premi aquí.
Si desitja rebre 5 cops de porta als nassos en l’àmbit econòmic i d’infraestructures, vagi aquí.
Si el que vol és frustrar-se amb la poca qualitat democràtica d’Espanya, cliqui aquí.]
