1. No a la reforma de la Constitució
La constitució espanyola és gairebé irreformable. Formalment sí que ho és, però en la pràctica, resulta tan difícil canviar-la que, des que va entrar en vigor, només s’ha fet tres cops i de forma encoberta. Per a un hipotètic referèndum sobre la pertinença de Catalunya a Espanya, caldrien ni més ni menys que dues legislatures i tres convocatòries electorals. De manera que remetre a la reforma de la constitució a aquells que vulguin canviar la constitució, com fa de manera reiterada Albert Rivera, és abocar-los a la frustració i a la negativa total. El precedent més alliçonador en aquest sentit és el curs que va seguir el pla Ibarretxe.
2. No a la representació de Catalunya a Europa
Contràriament al que es podria creure, la representació exterior no és privativa dels països amb Estat. Gal·les, Escòcia, Flandes o Baviera tenen una representació permanent davant la Unió Europea, a Brussel·les. De fet, hi ha fins a 250 oficines regionals a la capital d’Europa. Ara bé: quan es tracta de Catalunya, sempre sospitosa –no sense motiu– que vol anar per lliure, es posen totes les traves possibles a la seva representació al marge de la Marca España (la pàgina web de la qual, per cert, només està traduïda a l’anglès i no a les llengües cooficials a l’Estat).
3. No a compartir la capital amb Madrid
La proposta que Barcelona sigui bicapital o cocapital amb Madrid, amb el procés sobiranista en el punt actual, sembla de ciència ficció. Però havia sigut una proposta de Pasqual Maragall almenys des de 1987. Darrerament, l’únic que defensa la cocapital amb Madrid des del convenciment, però amb poca capacitat de convicció, és el primer secretari del PSC, Pere Navarro, entestat en un federalisme en via morta.
4. No a la descentalització de l’Estat
Quan s’invoca alemanya com a model d’Estat descentralitzat no es fa perquè sí. Aquest país és el mirall més acabat de construcció amb diferents ciutats que exerceixen de capitals en algun àmbit. Frankfurt n’és la capital financera; Berlín, la cultural; Hamburg, la portuària; Hannover, de fires i congressos; Düsseldorf, de les comunicacions i les asseguradores; Munic, una capital logística, econòmica i cultural. Davant d’això, l’ideal espanyol és que Madrid acapari tots aquests títols (llevat del de ciutat portuària). Cal només un exemple per comprovar fins a quin punt la descentralització és una quimera a Espanya, parlar sobre si són llebrers o conillers: el trasllat a Barcelona de la Comisión del Mercado de las Telecomunicaciones. Ordenada el 2004, va ser anul·lada per Tribunal Suprem el 2006 i, el 2012, es va decidir que tornés a Madrid.
5. No a les ILP
Les iniciatives legislatives populars (ILP) són un mecanisme de participació de la ciutadania en la vida pública. Es tracta de recollir un nombre de signatures a la Mesa del Congrés (500.000 en el cas espanyol) per promoure un canvi legislatiu determinat. Doncs bé: entre 1977 i 2012, de les 66 propostes fetes a Espanya, només 1 ha passat a ser llei. La majoria no s’han cursat o no s’han admès a tràmit. En el cas de Catalunya, amb 50.000 signatures n’hi ha prou i és més fàcil que acabin convertides en llei. Per exemple, la que abolia les curses de brau al país (tal com havien fet el 1991 les Canàries).
[Per repassar 5 frustracions en l’àmbit polític i simbòlic, clica aquí. Per a 5 negatives pel que fa a llengua, clica aquí. Per a 5 cops de porta en l’àmbit econòmic i d’infraestructures, vés aquí.]
