Any 1989. Aula de 8è d’EGB d’una escola de Bellvitge. La meva. El tutor vol prendre una decisió que afecta tota la classe i, en comptes de tirar pel dret i fer la seva, decideix consultar-nos. Feia una dècada i escaig que s’havia reprès la democràcia espanyola i de mica en mica anava fent forat la idea que les determinacions havien de ser col·legiades. S’havia d’acabar amb les romanalles de la dictadura.
Com que falten pocs minuts perquè fem cap a casa, els més impacients ja han carregat la motxilla a l’esquena i tenen una cama per defora el pupitre, per emprendre l’esprint cap a la porta. El professor ens avisa que ens farà una pregunta tancada i que només tenim dues respostes possibles: sí o no. És un moment de blanc o negre, de caixa o faixa: temps de definir-se. Tots ens preparem per a una ronda ràpida de respostes. El tutor prepara una graella a la pissarra que omplirà de palets amb el resultat. Fa la pregunta, diu en veu alta el primer nom de la llista i n’espera una resposta clarificadora. El marrec de 14 anys adopta un posat ponderatiu i fa: “Yo no digo ni de que sí ni de que no. Yo me quedo más bien en una zona neutra”.
Com més avança la campanya electoral d’aquestes eleccions plebiscitàries, més ens adonem que la resposta a la pregunta que hi ha implícita ha de ser o sí o no i no “en una zona neutra”. L’electorat també ho ha entès així. CSQEP, confluència a la qual les enquestes situaven en segon lloc en intenció de vot fa setmanes, a hores d’ara ha descendit al tercer, per darrera de Ciudadanos. Sembla que, fins i tot, podria tenir menys representació de la que té actualment ICV al Parlament, malgrat que és una suma ICV+Podemos. L’estratègia del “decidim-ho gairebé tot, però esperem a les generals per a això que tu dius” no ha acabat d’arrelar entre l’electorat.
Quant a Unió, el partit hereu de l’estratègia del peix al cove, els auguris també són força ombrívols: obtindrà un màxim de tres escons, amb sort, però el més probable és que quedi fora del Parlament. Aquest serà el magre balanç de la seva aposta pel “no digo ni de que sí ni de que no”, però més aviat no.
La tercera força castigada per l’ambigüitat serà, de nou, el PSC. El partit de Chacón i Montilla, fa només quatre dies, el 2008, va obtenir uns resultats espectaculars a les generals: 1.309.171 vots, és a dir, un 47,49% de les paperetes emeses al país. El PSC es va imposar a les quatre províncies catalanes i l’allau de vots que va rebre es va traduir en 16 escons. Què ha passat des d’aquell moment perquè l’electoral hagi deixat de confiar en el PSC? Ras i curt, que s’ha adonat que la manera de castigar el PP no és votar PSOE, com explicava en Eduard Voltas en un article recent. En clau catalana, l’aposta a mig gas del PSC pel dret a decidir -una aposta insòlita, perquè era per apostar pel no a la independència-, enguany no figura en el seu programa electoral. Aquesta tebior els tornarà a castigar amb una nova sagnia.
Per cert, que la història de 1989 acaba, com és fàcil de deduir, amb tota la canalla per terra, petant-se de riure. “Yo no digo ni de que sí ni de que no. Yo me quedo más bien en una zona neutra”. Sembla que hi ha coses que no canvien gaire amb el temps.
