Les eleccions del 10N no s’haurien hagut de produir mai però Pedro Sánchez tenia un pla. Bé, l’Ivan Redondo el tenia. Diuen les males llengües, de fet, que el gurú del president en funcions li va xiuxiuejar a cau d’orella: “convoca eleccions Pedro, fes-les coincidir amb la sentència i jo m’encarregaré de servir-te 150 diputats.”
El pla tenia dos eixos principals. El primer exigia acabar de destruir a Podemos responsabilitzant-lo falsament de la repetició electoral i rematant-lo amb la irrupció interessada d’un consentit Íñigo Errejón. “El que perdis per l’esquerra ja ho arreplegarà Más País, no et preocupis Pedro, tu centra’t en les engrunes de Ciutadans”. Li deia l’Ivan.
El segon eix tenia molt a veure amb Catalunya. “El que hem de fer és escalfar l’ambient uns dies abans que la sentència sigui pública, ho aconseguirem amb una operació “antiterrorista”, que se’ns vegi durs, implacables. Un cop comencin les protestes mantindrem la tensió amb violència policial descontrolada i detencions arbitràries, que el cabreig els duri prou perquè et puguis consolidar com a home d’Estat amb mà d’acer. Creu-me, 150 escons és el mínim que traurem”. Li deia el gurú.
I en Pedro, un home buit d’ideologia i d’escrúpols, va accedir a tot. De fet, es va posar tant al paper de líder autoritari que fins i tot va arribar a afirmar amb maneres de dictador que era ell qui controlava a la Fiscalia i que Puigdemont seria extradit.
La campanya va transcórrer entre acusacions diàries de terrorisme, criminalització de les protestes, i un blanquejament quasi pornogràfic de la repressió, de la violència policial i de l’evident manca de democràcia i separació de poders a l’Estat espanyol. Les conseqüències les sabem prou bé i tenen el nom dels 52 diputats electes de l’extrema dreta de Vox. Però també tenen nom independentista.
Fa uns dies parlàvem de com la polarització del debat electoral al voltant de Catalunya podia acabar amb la dinàmica del vot dual, aquella que fa que alguns catalans canviïn el seu vot segons si es tracta d’unes eleccions generals o autonòmiques. Si això passava, era possible que l’independentisme rondés els 2 milions de vots i la majoria absoluta dels escons catalans, però això no va acabar de passar.
L’independentisme s’ha quedat a poc més de 2 mil vots de la majoria absoluta en escons, perdent davant dels Comuns el diputat que ballava a Girona; i la suma de la CUP, Junts per Catalunya i ERC s’ha quedat en 1 milió 642 mil vots. Així doncs, què ha passat amb el vot dual? Ho veurem a continuació.
Com podem observar, a les eleccions generals del 2015 i 2016 els partits independentistes van cedir al voltant d’un 16% dels seus vots als partits no independentistes. Aquest percentatge es va reduir a les eleccions generals del 28A a un 8% i el 10N es va quedar en menys d’un 5%. Tot plegat ens indica que el vot dual té una tendència marcadament a la baixa, tot i que aquesta dinàmica resisteix fins i tot en un context de repressió i monopolització del debat entorn de Catalunya.
És clar, però, que no tots els partits no independentistes estan en condicions de rebre vots independentistes prestats. És més, podríem afirmar sense risc d’equivocar-nos, que cap votant independentista cediria el seu vot a Ciutadans, PP o Vox. De fet quan l’independentisme creix el trio de Colon també ho fa, mentre que el PSC i els Comuns redueixen el seu suport.
Si ens fixem en els resultats del 10N, podrem veure com els vots independentistes han crescut més d’un 3%, el mateix percentatge que perden PSC i Comuns; mentre que els de Colón han trencat la tradició de pujar quan l’independentisme puja i han experimentat una lleugera baixada del 0.65%.
Però tinc més notícies. Més enllà de confirmar el risc d’extinció del vot dual, el 10N ens ha deixat un altre gran titular: Aquestes han estat les eleccions on els partits proreferèndum -independentistes més Comuns- han obtingut un suport més gran.
Així que Pedro, estimat, ni 150 escons ni hòsties. L’única cosa que has aconseguit seguint els cants de sirena de l’Ivan Redondo ha estat fer evident que l’opció que més creix a l’Estat espanyol és la que té el feixisme i la repressió com a bandera; i que a Catalunya seguim demanant amb més força que mai que t’emmirallis una mica més en el Canadà i una mica menys en Turquia. Mentre no ho facis, ens veurem als carrers.
