Per Diego Sola. Doctor en Història. Universitat de Barcelona.
“Però no mesurem el temps sinó en el moment que passa, quan el mesurem amb la consciència que en posseïm. El passat que ja no hi és, el futur que encara no hi és, ¿poden ser mesurats, tret que ens atrevim a sostenir que el no-res és susceptible de ser mesurat? Un cop transcorregut el temps, pot ser perdut i mesurat. Un cop passat, no és ja mesurable, ja que ja no hi és”.
Sant Agustí, Confessions, llibre XI.
Quan les societats viuen moments i situacions de gran tensió, aquestes, havent deixat passar un temps prudencial, necessiten diagnosticar-se. Per què hem anat a parar aquí? Qui n’és el responsable? S’han comès errors? Es van prendre les millors decisions? I ara, què? Retrocedir i reconstruir un passat intangible, que ja no hi és. Fer-ho per provar de construir un futur menys arriscat. Però al llarg dels segles no ha estat tan clar que el motor de la història, el resultat final de lluites, projectes i guerres, individuals o col·lectives, residís exclusivament en l’ésser humà.
Polibi de Megalòpolis (201-120 aC), un historiador grec que va treballar per a l’aristocràcia romana que va conquerir el seu país, creia que els fets no podien només explicar-se per les accions de l’home. En analitzar-los, s’havia de tenir molt en compte el paper de la tyche, l’atzar. A la Grècia antiga la fortuna i l’atzar eren tant com una força divina, indesxifrable i impossible de predir per als simples mortals, que interferia en la vida de les persones i condicionava el seu destí. Les nostres accions ens encaminen cap al futur, sí, però no tot ho podem controlar, ens diria Polibi. Va ser una aportació interessant, seguint l’estela d’Heròdot i Tucídides, els dos gegants de la historiografia grega antiga, en un temps on el comú de la gent creia que els déus movien els fils de les seves vides, mentre filòsofs i historiadors volien treure el coneixement secular del terreny de la transcendència.
Disset segles més tard, Polibi va ser un autor molt estimat pels humanistes i historiadors del Renaixement. Maquiavel (1469-1527), que a banda de ser considerat el primer politòleg de la història va ser un historiador hàbil, creia, com el mestre grec, que la tyche jugava un rol important en la construcció de la història. Ho resumia així en la següent frase d’El Príncep: “tanmateix, ja que el nostre lliure albir no s’ha extingit, crec que és veritat que la fortuna és àrbitre de la meitat de les nostres accions, però que també és veritat que ens deixa governar l’altra meitat, o gairebé, a nosaltres”. Lliure albir, sí; atzar, també. Explicat avui, seria com desmuntar els tòpics d’aquells llibres d’autoajuda que pregonen la imbatibilitat de la voluntat humana. Certament, en necessitem, i molta, per reeixir. Però, tot és possible només amb voler o desitjar quelcom? Polibi i Maquiavel no hi estarien d’acord, i els seus més àvids lectors, de Juli Cèsar a Llorenç de Mèdici, tampoc. És clar que els seus projectes van ser, sense tenir en compte el sobtat assassinat de Cèsar els idus de març, exitosos, a la curta o a la llarga.
Polibi i Maquiavel també coincidien en el convenciment que aprendre història era imprescindible per al bon govern, entenent aquí per bon govern la pràctica política exitosa, la que culmina bé: “cap educació”, escriu el grec, “és més apta per als homes que el coneixement de les accions passades. (…) La instrucció i exercici més segur en matèria de govern és l’ensenyament a partir de la història”. Això, però, només es podia fer amb una història veritablement raonada, amb certeses clares de les causes i les conseqüències dels fets, i claredat a l’entorn de les implicacions dels protagonistes. Confiats en l’honestedat de la ciència històrica que ells practicaven, no veien el relat històric com una especulació, sinó com una exposició i anàlisi clara dels fets. El temps era ja passat, i les seves aigües només podien ser bussejades com un document inalterable d’allà on ja no s’hi podia tornar.
És difícil saber quant temps caldrà que passi per poder fer una història dels fets tan recents en la història social i política del nostre país, sobretot perquè els conflictes que l’han portat a la paràlisi continuen oberts. Però el que és segur és que aquesta història, si vol ser una explicació clara i eficaç del què, el qui i el per què –i arribat el cas, també per formular un com per al futur–, haurà de deixar escapar dels dits, en el camí que suggeria Agustí, el temps com a paisatge de mesura, de recreació i, encara més, de frustració. El passat que ja no hi és, el futur que encara no hi és.
