Amics, amigues,
Si fa pocs dies em mostrava sensible al començament de la primavera en algunes de les seves manifestacions, avui em sento impressionat pel descobriment o la fotografia que revela i confirma l’existència de un gran forat negre en una galàxia llunyana a la nostra, a no sé quants milions d’anys llum. Sembla que aquest forat negre té unes dimensions semblants al nostre sistema solar en amplitud; en profunditat no crec que ho sàpiga ningú, per ara. Per a mi, la reflexió més profunda sobre aquest fenomen és la d’un net meu que, després d’enviar-li la foto publicada i les dades, em va respondre: “Que petits que som”. És la gran conclusió abans de qualsevol altre de tipus científic.
Els qui de veritat enteneu d’astronomia i de l’univers em perdonareu si intento explicar-me el que jo entenc per un forat negre. L’univers és ple de matèria fosca, que jo no acabo d’entendre ben bé el què és i no sé si el savis en la matèria ho saben del tot. Crec, però, que això no té gaire a veure amb els forats negres, o potser sí. Un forat negre, sempre tal i com jo ho entenc, s’inicia per l’autocanibalisme d’una estrella. Posats a inventar termes, es tractaria d’una autofagocitació, Un cos que s’empassa a ell mateix. No com aquell déu mitològic, Saturn, que es menjava els seus fills a mesura que anaven naixent, sinó com si s’anés menjant a ell mateix. La diferència és que de l’autofagocitació d’una estrella en queda quelcom invisible, el forat negre, però amb una força gravitatòria impressionant, tant que s’empassa tot el que gosa acostar-se pels seus voltants. Jo m’imagino un xuclador com els que de vegades es formen en aquells gorgs de riu i rieres que engoleixen l’aigua i tot el que sura o no sura al seu voltant. Quan de petits ens anàvem a banyar en un gorg desconegut el nostres pares ens deien: “No aneu a la part fonda que hi podria haver un xuclador”. Així entenc jo els forats negres, però amb proporcions més grans o més petites que el nostre sistema solar.
Si ho hagués d’explicar a un infant me l’enduria a un sorral amb una bola d’argila fresca, la posaria damunt la sorra i li començaria a fer forat pel damunt amb els dits polzes i, amb la resta de la mà, aniria fent pujar l’argila de sota ficant-la al forat. Molt aviat la sorra enganxada a la base de la bola aniria pujant cap amunt i introduint-se al forat de dalt. L’inici del Big Bang podria haver estat un forat negre d’unes dimensions infinitesimals però amb una immensa energia concentrada en aquell punt. Energia tan immensa per haver esclatat i, convertida en matèria, haver anat format l’univers amb tots els seus cossos de matèria i vida. I segueix expandint-se i formant nous cossos en forma d’energia (força?), com els forats negres, o de matèria, com les noves estrelles i exoplanetes. Qui ho sap? Qui va crear aquell diminut però potentíssim forat negre que va originar el Big Bang? Per pensar-hi; però cap científic, per ara, no n’ha donat una explicació versemblant. Entraríem en un altre espai.
La ciència ens descobreix coses prodigioses, però, algunes ja hi eren o hi son. Si hi hagués vida en un altre lloc de l’univers, la descobriríem? O, senzillament, en donaríem constància? Recordem que Colom, els víkings o qui fos, no van descobrir Amèrica, perquè allí ja hi havia persones humanes que l’habitaven des de temps immemorials. Els espanyols, portuguesos, anglesos, francesos, van conquerir Amèrica o les Amèriques. Hi van fer barbaritats, autèntics genocidis, de vegades ajudats per tribus indígenes bel·licoses i enemigues d’altres més civilitzades, com els asteques. Però aquesta seria una altra història molt interessant i reveladora.
El forat negre que avui ens interessa segurament l’home no el podrà veure mai, ni amb infrarojos, però podrà, de fet ja ha pogut, veure’n els seus efectes: llum reflectida a la boca del seu pou, comprovació de la teoria de la relativitat referent a les ones gravitatòries, comprovació de la desviació de la llum quan passa a prop d’un cos amb gran força gravitatòria i moltes més coses que saben els científics i que avui estan més emocionats que nosaltres, que tan poqueta cosa sabem i som, amb perdó dels qui en sabeu. El descobriment, o la constatació científica (depèn de si allò trobat ja existia o no) és fascinant, tan fascinant com la contemplació del cel a ull nu, de les formes canviants del núvols, de la tempesta, de l’esclat de la primavera o, el més meravellós, el naixement d’una nova criatura.
Va per tots, per vosaltres i per mi: no ens acostem mai a un forat negre, ens engolirà. Sabeu perfectament el que vull dir. Al nostre món, sense anar més lluny, n’hi ha molts de forats negres i no em refereixo als xucladors dels gorgs ni de l’aigüera, sinó aquells que ens tempten; per exemple, en campanyes electorals. Siguem nosaltres mateixos amb la nostra llibertat. Cal ser-ne conscients i emprar-la. Triar i decidir.
Vostre,
Josep M. Boixareu Vilaplana
