Image by Prawny from Pixabay

Per si no ho sabeu, l’entomologia és la branca de la zoologia que estudia els insectes. Els insectes són els éssers vius més antics i més abundants de la Terra. Estudis científics han comprovat que algunes espècies tenen comportaments molt similars a l’home (o almenys a alguns homes), sobretot en aspectes derivats d’actituds violentes i agressives.

Contràriament al que us podeu imaginar, hi ha algunes espècies d’insectes que han aparegut en períodes molt recents, concretament dins del segle XX, i mostren una gran resistència a desaparèixer; ans al contrari, sembla ser que darrerament la seva població està en augment.

La primera referència d’aquests insectes la trobem cap als anys 30 a l’Europa Central, on a Alemanya i Àustria principalment, va començar a detectar-se la presència del nazismicus horripilantis. Es tracta d’un animalot del gènere dels fasticorum més aviat panxut, color negre, vuit potes i tres banyes, una de les quals aixeca com una mena de salutació. Els elements dominats de l’espècie porten com un petit mostatxo al davant i una creu gammiforme sobre el llom.

El nazismicus és un insecte especialment agressiu. Es incapaç d’actuar de manera individual i per això sempre forma grups nombrosos, arrasant tot allò que troba, sense importar-li ni poc ni molt si es bo o dolent. No respecta ningú que no li faci costat i demostra una gran resistència a tot tipus de pesticides. Durant molts anys, Europa va patir la seva presència intimidatòria en forma de plaga que quasi va costar l’extermini d’altres espècies conegudes.

Per la mateixa època van aparèixer algunes variants adaptades a la climatologia del Mediterrani. Aquestes espècies meridionals van ser catalogades pels experts amb el nom de fascisticus estultus i, de la mateixa manera que els nazismicus, es van reproduir amb gran rapidesa sobretot a Itàlia i Espanya. S’ha demostrat que el gènere dels fasticorum a qui pertanyen el nazismicus i el fascisticus el componen criatures molt difícils d’eliminar, ja que sempre mostren una gran adaptabilitat als canvis de l’entorn al llarg del temps i fins i tot son capaços de canviar de closca tantes vegades com sigui necessari per tal de dissimular el seu origen. Una altra propietat que tenen es la de transformar-se en altres espècies, aparentment menys agressives però que sempre conserven el seu ADN original. Algunes espècies dels fasticorum actualment més conegudes son el peperinus mesetarium i la pimpinella ciutadanæ. També n’hi ha una altra, acabada de descobrir, que ha restat amagada a les clavegueres durant dècades esperant el moment per tornar a aparèixer: la voxera pestilentæ, que segons els científics actuals és capaç de tornar la humanitat a l’època cavernícola.

Sota determinats aspectes mimètics, s’ha demostrat que aquestes modernes espècies poden aparentar unes actituds i costums més o menys normals, però que en determinades situacions tornen a mostrar la cara més agressiva i violenta, sobretot quan algú altre vol fugir dels seus dominis. Tot i les tristes experiències que hem tingut amb aquestes espècies d’insectes especialment agressives, continuem entestats en mirar d’acceptar-les , convençuts que un dia o altre seran capaces de compartir l’univers de la creació, juntament amb totes les altres espècies, d’una manera normal i natural.

Francament, no sé si això és possible. Per si de cas, jo ja he tret del rebost la vella màquina d’ensulfatar del meu avi.

Ramon Gasch
Ramon Gasch Pou (Santa Maria de Palautordera, 1950) és enginyer tècnic elèctric, pintor i escriptor. És autor de les novel·les D'un temps sense esperança (2004), Núvol negre (2008) i Llibre de veritats i secrets (2016). En col·laboració amb Andreu González Castro ha escrit Bon cop de falç! (2011), guardonada amb el Premi Nèstor Luján de novel·la històrica, Defensors de la terra (2013) i La venjança dels almogàvers (2015).

Deixa un comentari

Introduïu el vostre comentari
Introduïu aquí el vostre nom

Article anteriorOccident
Article següentDe forats negres