Que aquesta crisi econòmica tan bèstia s’està emportant per endavant tot d’empreses que semblaven sòlides no és una notícia novedosa. Una de les últimes víctimes n’ha estat la Llibreria Catalònia, de les més emblemàtiques del país per diversos motius. Primerament, per la ubicació privilegiada que es remuntava a 82 anys. Segonament, perquè com a editora, abans de la Guerra Civil, va publicar obres com el Diccionari general de la llengua catalana de Pompeu Fabra. Finalment, i per al cercle més restringit dels pujolsians, fou una llibreria cabdal, ja que l’editorial Catalònia cometé la gosadia de publicar una colla d’obres de Francesc Pujols: La visió artística i religiosa d’en Gaudí (1927, fullet), Catalunya i el Marroc (1928, fullet), La solució Cambó (1931) i Un llibre estel de Joaqum Cases-Carbó (1935). A banda, també fou Catalònia l’editorial que va publicar El sistema de Francesc Pujols. Manual d’Hiparxiologia, de Josep Pla (1931). Fet i fet, la fascinació d’Antoni López Llausàs per l’inventor de la religió catalana i “l’escriptor menys llegit de Catalunya” és fins i tot prèvia a l’existència de la llibreria i editorial.
De les causes econòmiques que han provocat la inviabilitat de la Catalònia ja se n’ha ocupat la premsa a bastament, de forma que no cal dedicar-hi més espai. El que escriuré serà, en canvi, una evocació personal d’aquest establiment malauradament tancat per sempre.
Com a adolescent, va ser la llibreria d’on em van arribar diversos títols obtinguts gràcies als Jocs Florals –aquests grans fomentadors de vocacions literàries– de l’institut. Per a l’educació del gust literari d’un noiet de 16 anys poden ser molt importants una antologia de Gil de Biedma o El vals dels adéus de Milan Kundera. A més, en els punts de llibre hi llegia Catalònia i, des del meu Bellvitge natal, era com si em parlessin d’un lloc amb ressonàncies evocadores, com Trípoli o Austràlia, que s’havia de visitar (ai, l’encant de les paraules esdrúixoles!). Eren els anys que el barri s’havia acabat de connectar amb Barcelona amb la Línia 1 de metro.
Anys després la Catalònia també va ser un lloc de complicitats per a les presentacions de les editorials La Garúa i L’Esguard, impulsades pel poeta i editor colomenc Joan de la Vega. En aquestes editorials hi vaig ostentar, sempre de manera més o menys altruista, temporal i entusiasta, diversos càrrecs que van anar des del de corrector fins al de coeditor, passant pel de director de col·leccions que morien al cap d’un o dos llibres. Després de diverses dificultats, l’editorial La Garúa ha ressorgit de les seves cendres i, ara amb un ritme més pausat, enceta una nova etapa amb l’incombustible De la Vega al capdavant.
De fet, la Catalònia va ser un feu poètic, un lloc molt propici per a la poesia. Sobretot perquè hi va treballar més de dues dècades el Jordi Valls i Pozo, poeta de Santa Coloma de Gramenet i llibreter. L’any 2007 hi vam anar l’Esteve Plantada, el David Jiménez i Cot i jo mateix en processó per deixar-hi els nostres reculls de versos en dipòsit. Els tres havíem obtingut premi i edició a la Festa de les Lletres Catalanes del Vallès Oriental i ens vam apropar al cap i casal per deixar-hi les nostres creacions literàries. El dipòsit, com potser el lector no desconeix, és la manera que en una llibreria t’agafin un llibre sense intervenció de la distribuïdora, la participació de la qual encareix el producte. En altres paraules: portes el llibre en mà a una llibreria, et fan un rebut i, al cap d’un temps prudent, hi tornes a veure si se n’ha venut cap. És una modalitat un pèl vergonyant de tenir el llibre en venda i que demana una dosi de caritat ben entesa per part del venedor. Però a la Catalònia sempre hi tenies una bona rebuda. De fet, la secció de poesia (al fons a l’esquerra) era un poti-poti de consagrats barrejats amb poetes de tota mena i condició. Pot semblar una contribució a la cultura molt minsa, però per a la seguretat dels poetes jovencells –o ja no tant– en cerca de reconeixement, que no de lucre, aquell petit racó del món era un gran què.
D’aquesta llibreria també en guardaré records inesborrables com a llocs on es van presentar els dos llibres sobre futbol que he escrit fins al moment: 100 motius per ser del Barça (i no ser del Madrid) i 100 moments estel·lars del Barça. Presentats respectivament pel mediàtic Xavi Torres i per un altre periodista de TV3, l’Àlex Oliva, van ser dos actes arregladets gràcies, en gran part a les condicions de l’espai. I és que tots els que hi hagin estat algun cop s’avindran a reconèixer que la sala per a unes 50 persones que hi havia al fons del primer pis, amb parets de pedra i vistes a l’exterior, eren de les més acollidores de la ciutat.
Aviat a la ronda de Sant Pere, 3 hi haurà un Mc Donald’s en substitució de la Llibreria Catalònia. Mirant la façana des del davant sembla que els arcs del primer pis s’estiguin convertint en unes orelles de Mickey Mouse. Menjar ràpid en comptes de llibres, cultura deglutida pel consum. Tota una metàfora d’aquests temps que no deixa de sembrar cadàvers gens exquisits.
