Quan després de Pont de Suert, vila de l’Alta Ribagorça, s’entra a la Vall de Boí, un ja sap que es troba en un món en el qual la muntanya i el romànic li tocaran les fibres del cor per més vegades que hi hagi viatjat. L’emoció experimentada és idèntica cada vegada.
No ho sabem, però ho podem sospitar, què devien sentir, l’any 1907, Josep Puig i Cadafalch i els altres membres de l’expedició de l’Institut d’Estudis Catalans que van explorar, i catalogar, l’art del Pirineu: una sensació de meravella que va més enllà del gaudi estètic per convertir-se en un sentiment religiós en el sentit del mot religare, és a dir: d’unió entre el contemplador i allò contemplat. Un es perd (en realitat: es troba en el més profund de si mateix) en la contemplació del Pantocràtor de l’església de Sant Climent de Taüll, o en la visió de la figura sedent de Maria i Jesús Infant a l’església de Santa Maria de Taüll, o en les escultures del Davallament de Crist a l’església de Santa Eulàlia d’Erill la Vall, o en les enigmàtiques figures del bestiari medieval que es poden contemplar a l’església de Sant Joan de Boí, dedicada al Baptista.
A la vista de l’esplet d’esglésies romàniques, aquells estudiosos de principis del segle XX, que van dibuixar i fotografiar totes les construccions medievals de la Vall, van considerar que l’arquitectura exterior de les esglésies pirinenques era menys historiada que la de les esglésies franceses, però van observar que la decoració interior era superior: era d’una tan gran excel·lència que la feia única al món. Això devien sentir, podem pensar, aquells prohoms: meravella, admiració i devoció per l’esperit que les anima als ulls del contemplador tants segles després. Perquè això mateix sentim ara els qui contemplem aquestes magnífiques construccions, escultures de fusta i pintures romàniques. Les altes muntanyes, i la dificultat d’arribar a la Vall de Boí, van mantenir aïllat, i, per tant, resguardat, un patrimoni artístic el simbolisme del qual ha estat i és estudiat cada dia, com aquelles pedres mil·lenàries que s’alcen en els seus campanars són exaltades per la mateixa poètica del paisatge en el qual es troben aquests monuments del segle XII.
Aquest any 2024 es celebren 900 anys de la consagració de Sant Climent i de Santa Maria de Taüll. 900 anys de la nostra història cultural perquè cultura és, alta cultura, l’art que el sentiment religiós ha generat durant segles. No ens podríem explicar com a poble sense aquestes antigues arrels mil·lenàries que s’expressen en les escultures de fusta, en les construccions romàniques del Pirineu que tant excel·leixen a la Vall de Boí, sobretot en el magnetisme que es desprèn de pintures al fresc com la severa i alhora búdica faç del Pantocràtor de Taüll.
La imatge del Pantocràtor de Taüll mira directament, profundament, no només la totalitat de l’Univers sinó també a cadascun de nosaltres que el contempla… Mossèn Climent Forner se’n devia sentir colpit, d’aquesta mirada, quan va escriure en un dels seus poemes de L’ull de Taüll: «Només per Tu,/ el meu repòs i el foc/ del meu combat,/ viure i morir és tot u». Alfa és Omega, Creació i Apocalipsi, Tenebra i Llum, tot al mateix temps, Déu en la mà dins un cercle… Tot en aquesta pintura parla del Cel i la Terra: Déu i nosaltres som en aquesta imatge dins la màndorla (figura geomètrica que representa els dos móns: el Cel i la Terra) que amb els colors de l’Arc de Sant Martí es dibuixa sobre un fons blau pirinenc. En l’art romànic, el blau simbolitza el color del Cel, la Bondat, les Aigües primordials, les Aigües baptismals i, qui sap, potser també simbolitza les llàgrimes de l’ànima trasbalsada per la contemplació d’una bellesa que la sobrepassa, que la situa en el límit d’un sentiment espiritual que en la més pura natura humana s’expressa en l’emoció.
