Era a finals de 1513, ara fa cinc-cents anys, en una granja a San Casciano (al sud de Florència), on Maquiavel acabava la redacció d’un petit llibre que el situaria, per sempre, entre els grans pensadors de la història: ‘El Príncep’. Havia estat diplomàtic durant anys i un atent observador de la conducta humana, particularment dels afers polítics, dels lideratges i de l’ascens i caiguda d’homes i estats. També havia tastat el rebuig de la fortuna en l’amarga experiència de la presó i en un alliberament posterior que tanmateix el mantingué definitivament allunyat de la vida cívica.’El Príncep’ recolliria les reflexions d’un home d’estat, d’un personatge que encarnava aquell ideal humanista que conjugava el saber clàssic amb la praxi política. Però Maquiavel fou diferent, tant en la relació que mantingué amb el saber dels antics com en els seus judicis sobre l’acció política.
Una de les transformacions més importants és aquella que l’autor presenta en el capítol XV del seu breu tractat. Allí, Maquiavel demana no imaginar principats i repúbliques que mai han existit, sinó atendre a allò que es fa. Aquest lector dels clàssics ens convida a deixar la utopia (el no lloc/ el millor lloc) per endinsar-nos en la política real. ‘El Príncep’ és, de fet, una constant reflexió sobre exemples històrics que permeten al seu autor extreure’n regles generals per a l’actuació política, entre les quals hi ha aquella que demana que un príncep aprengui a no ser bo quan les circumstàncies ho demanen, o a no mantenir la paraula donada quan això no pertoca. La novetat de Maquiavel no és troba tant en el realisme que considera els homes en la seva maldat i vici, cosa que els antics sabien prou bé, sinó en l’actitud que adopta davant d’aquestes característiques. En ell la política s’adapta al caràcter dels homes, ha deixat l’intent de canviar-los. Tot i així, Maquiavel no és aquell malvat autor que alguns han volgut presentar, el pensador d’una acció política que sempre està justificada si hom satisfà els fins que persegueix, siguin els que siguin. Allò que ha canviat en Maquiavel i que va impactar tant als seus contemporanis és, no que tot estigui justificat, sinó que per mantenir l’estat (aquest és el fi del príncep que adquireix un nou domini) el governant ha de fer gala d’un concepte de virtut que xoca amb la tradició precedent. Tal com ens ha mostrat l’historiador Quentin Skinner, Maquiavel compartia amb molts humanistes i consellers de prínceps la consideració de la virtut com aquell conjunt d’hàbits que permeten dominar la fortuna (aquella deessa capritxosa que només afavoreix els audaços). Tanmateix, “Virtut” ja no correspon, en Maquiavel, a allò que els humanistes llegiren en Ciceró o Sèneca, aquell conjunt de virtuts cardinals, sinó que ha esdevingut quelcom nou. L’autor d’’El Príncep’ considera la virtut com l’autèntica flexibilitat moral per adaptar-se a les circumstàncies, per conservar l’estat. Aquí s’ha efectuat un canvi d’una importància fonamental. Maquiavel no argumenta per l’absoluta llicència en el comportament del príncep, sinó que admet que, sovint, cal fer puntualment allò que els moralistes anteriors negaven per tal que, en el futur, el príncep pugui ser virtuós en el sentit tradicional i, sobretot, pugui conservar els seus dominis. Cal recordar la insistència continuada de Maquiavel en el fet que el príncep no ha de ser odiat pel poble, cosa que és una gran feblesa. Això implica que, entre d’altres coses, quan la comunitat està corrompuda, si hom vol mantenir l’estat ha de “seguir el seu humor” i evitar fer bones obres que podrien comportar l’odi popular vers el príncep.
Reflexions com aquestes van fer pensar al gran estudiós dels clàssics Leo Strauss que Maquiavel era l’artífex d’un trencament respecte tota la tradició de la filosofia política precedent, trencament consistent en rebaixar els paràmetres de l’acció social, això és, els objectius de la política. Per Strauss, allò que ens diu Maquiavel és “[…] que hom no pot definir el bé de la societat, el bé comú, en termes de virtut, sinó que hom ha de definir la virtut en termes del bé comú.” La virtut s’ha convertit en allò que permet aconseguir els objectius dels estats reals: la llibertat de la dominació estrangera, l’estabilitat del govern de la llei, la prosperitat, la glòria o l’imperi. Enrere queda aquella idea segons la qual la polis té el seu origen en la necessitat de subsistir però perviu perquè ofereix una vida bona als seus habitants, entesa com la màxima realització de l’home. El Maquiavel de Strauss ens demana rebaixar els patrons polítics per “fer possible, sinó segur, la realització de l’ordre social correcte o desitjable”, efectuant un canvi d’èmfasi des de la formació del caràcter a les institucions. El canvi que hi ha en Maquiavel és fonamental per entendre el pensament modern posterior.
Llegir Maquiavel és, sens dubte, apassionant; llegir allò que n’han dit acadèmics tan distants i interessants com Leo Strauss i Quentin Skinner és, a més, una experiència educativa d’ordre major. Cal celebrar Maquiavel per tot allò que hom coneix a través de la seva lectura, des de les vicissituds i particularitats del pensament i política de la primera modernitat, fins a aquelles qüestions que, tot i les particularitats contextuals, sembla que es troben en tota experiència política i de les quals, amb l’ajuda del savi Niccolò, hom pot aprendre molt.
