Al censor, al “dictadoràs” o “dictadoret” de torn. li molesta la llibertat, la transparència, la crítica positiva, els pluralismes…El pensament únic -partit únic, pàtria única, llengua única, sindicat únic, premsa única- forma part de la seva filosofia…, fins i tot en els temps actuals que alguns qualifiquen de post-moderns.
El “censor” és -així ha estat sempre a més o menys variants- un ésser poruc. fonamentalista de mena, i des de la seva por, és incapaç de creure en la llibertat humana, en l’estimació i el respecte del proïsme, en el progrés humà adequat…A més a més, tots els seus aliats -instrumentalitzats i compromesos al servei d’ells- es creuen totpoderosos i també acostumen a ser els millors llagoters del seu amo i els més fàcils productors d’apologies barates i gratuïtes. Els col·laboradors del “gran censor” són sempre uns incondicionals llepacrestes, que acostumen a no tenir finor de consciència ni cap escrúpol davant la col·laboració amb el mal que s’està fent i el bé es deixa de fer. A curt termini -això creuen- aquesta actitud els reportarà alguns beneficis substanciosos. I, en canvi, no veuen, des de la pròpia ceguesa, la seva propera caiguda i el fracàs final. La censura sempre ha impedit arribar a la veritat, perquè ha tallat en sec tot diàleg.
El premi Nobel de literatura, l’egipci Naguib Mahfuz -tant actual en aquests moments- deia una vegada que “la llibertat és una cosa relativa però ininterrompuda. Se l’ha d’alliberar de la ignorància, de les malalties, de la injustícia dels governants. La història de l’home és una lluita per aconseguir la llibertat. Crec que amb la meva literatura he expressat la llibertat i l’alliberament de l’individu de tots els obstacles”. Ho deia precisament ell que havia estat censurat tantes vegades i que sempre va lluitar per arribar a obtenir una sana llibertat per conèixer i donar a conèixer la veritat. Tots els seus personatges de ficció -que tal vegada no ho són tant com a algú li pugui semblar- busquen, clamen, exigeixen llibertat; cerquen l’alliberament de tota mena d’aïllaments forçats, de tota injustícia social, política o religiosa; estimen la dignitat personal i la veritat que els ha de fer lliures; intenten fer el bé als altres, sabent alhora que la solidaritat és el camí que han de seguir per poder construir un nou món.
Però, el censor continua estant a l’aguait per veure com se’n pot sortir i així impedir aquest progrés espiritual humà. I el més trist és que moltes vegades ho fa pensant que ell només és el qui posseeix la veritat. I per això justifica la censura. Recordo encara els bons temps de la nova cançó quan els nostres arrauxats compositors de lletres i músiques eren censurats perquè les seves cançons obrien les finestres aportant nous aires de renovació. Un d’ells -en Raimon, cantautor de Xàtiva- recordà, farà poc temps. que “per unes quantes hores ens vàrem sentir lliures i qui ha sentit la llibertat té més forces per viure”. Precisament a València, a la terra d’en Camps, encara avui dia es dóna una censura -veure fotografía d’un repetidor tancat i censurat per la Generalitat Valenciana- político-cultural estranya i cavernària: “Repetidors de TV3 tanqueu i calleu !”
Així, doncs, a tot arreu hi ha molt a fer per tal de millorar l’exercici dels drets !
