Dissabte, 29
Entretingut amb aquestes escasses 67 pàgines de Tòfol Serra al seu Amb un Sol ull que amb tanta gentilesa em regalà l’altre dia en Nadal. No jutgeu. No jutgeu i no sereu jutjats. L’ambigüitat d’aquesta promesa. Perquè, ¿com t’ho fas, si vius entre convilatans i conciutadans, els teus semblants, per no tenir-hi tracte? Diu Serra, i em sembla que amb encert, que per no haver de jutjar els altres hauries de negar-te a qualsevol tracte humà amb els humans. De manera que, tret que t’allunyis del món, et veuràs obligat a jutjar, a emetre judicis. I ho faràs bé o malament i de totes maneres sabran el teu pensament i la teva posició. I en tot cas estigues segur que no tens cap poder per deixar de jutjar en el teu dedins. Si més no, fins que no et sigui arribat aquell moment de l’estat definitiu de tots plegats, la cendra triomfadora.
Diumenge, 30
Concert per la (de la) Llibertat anit. Des de casa. Emoció, sentiment, desig, afirmació. Posat a dir-ne alguna objecció parlaria d’una Estaca equivocada. No és Palestina. És Israel i els EUA que hi han de ser perquè tombi, perquè acabi de tombar d’una vegada. I, després, potser excessiu Llach i aquelles noies cantant Laura, què vols que et digui. I tampoc el Tossudament Alçats de la conclusió no em semblà gaire afortunat. Massa llarg, potser, tot plegat. Però bé, peccata minuta. L’acte, i és el que al capdavall compta, excels. Igual que ha de ser-ho el ressó internacional que obtingui, que doni la volta al món. De l’11 de setembre al 29 de juny, bé, de fet 30 de juny. Curs 2012-2013. 9 mesos. L’avenç impressiona. Que diguin el que vulguin. Quina llum, quina claror.
Dilluns, 1
El mestissatge com a conjur, com a malefici. Així, si més no, el visqué Àngel Guimerà. I és així també que es pot entendre el seu personatge Àgata, protagonista de La Filla del Mar (1900), segurament el més ben construït de tots els que sorgiren de la seva imaginació i del seu complex. En efecte, Àgata és pastada amb el mateix fang que el Saïd de Mar i Cel, però el seu mestissatge (el d’Àgata) prové més del procés d’adaptació que pateix que no pas de l’origen ètnic. Saïd sí que és fill d’un musulmà i d’una cristiana, i el seu pare li recitava versicles de l’Alcorà mentre la seva mare li deia que era un Jesuset. Tanmateix per a Àgata la dicotomia és diferent: ella ha arribat de lluny, portada a la platja entre els quatre fustots d’un naufragi en què els pares s’ofegaren. I allò que al cap del temps creu haver aconseguit és d’integrar-se a la comunitat de pescadors catalans que l’han acollida, però unes circumstàncies determinades ens fan veure, lectors o espectadors, que als estrats més profunds del jo ni ella ni els pescadors no hi han reeixit, no se n’han sortit. I no es tracta pas tant de si té més o menys desenvolupat el sentit de possessió, de si és més o menys possessiva (que ho és, sobretot en relació a Pere Màrtir). No em sembla això el més important. Guimerà titula el drama La Filla del Mar. No el titula pas Àgata, com havia fet pocs anys abans amb Maria Rosa. L’èmfasi és posat en l’origen de l’heroïna, en una paternitat sense rostre individual i que, per això mateix, es converteix en mite. El mar és, alhora, Pare i Mare per a Àgata; i, de manera irremeiable, també Bressol i Tomba. I és així que, abans de llançar-se a les onades i llevar-se la vida, la sentim cridar des del fons de l’ànima: Pares! Ja torno! Mare! Pare!
És la desconfiança, al capdavall de tot, allò que la mena a la tragèdia. Àgata, presa entre dos mons, un que li bull a la sang i l’altre que l’ha formada racionalment. I han estat ficticis allò que creia que eren els seus drets. Quan a la fi aconsegueix el que en el fons cercava, l’amor autèntic, és aleshores víctima de les aparences i es creu novament enganyada. En Àgata, la fusió de les dues cultures, l’original i l’adoptada, s’entrecreuen en un procés que resulta dolorós, insegur, i que acaba en fracàs. De manera que sí, sí, i tant que em sembla evident la implicació de Guimerà i les seves circumstàncies en aquest personatge femení, segurament el més vigorós que traçà. Conjur i malefici del mestissatge.
Dimarts, 2
Si el resultat del primer o del segon dels referèndums fets al Quebec hagués donat una majoria favorable al sí, ara aquell país seria independent. I no ho és perquè el no s’imposà i perquè els resultats d’un referèndum són sempre vinculants i no cal afegir-hi “democràticament” ni cap altra papanatada. Vinculant vol dir que vincula, que lliga i que obliga i que compromet d’una manera legal o moral. No entenc res. O potser és que ho entenc massa. A banda que el que continuo pensant és que la llibertat no és opinable, i que el que fa falta és declarar-la si en un determinat Parlament hi ha prou majoria per fer-ho en lloc de discutir sempiternament, com si es tractés del sexe dels àngels, si existeix o no el dret de decidir.
Es veu que ja no queda bé dir “comarques” i ara, per evitar la paraula, s’imposa “territori”, que em sembla tan i tan lleig. Barcelona és la capital de Catalunya, però també de la comarca del Barcelonès. No és pejorativa la paraula comarca, marca compartida, país de frontera. En tenim 41, de comarques, i això comptant tan sols les de la Catalunya estricta. Que la comarca ens torni a visitar! Territori té massa connotació comanxe.
Dimecres, 3
Els anomenats rebels de Síria que decapiten persones, no importa gaire que siguin frares franciscans o no, en nom d’Al·là. Heus aquí el mal, el mal pel qual ja passàrem fa temps, però on ells, aquest Islam de la submissió i de preteses primaveres, són encara enrocats. Hi penso tot veient, anit, La Profecia(The Omen, Donnen, 1976). Gregory Peck i Lee Remick, entre d’altres. No l’havia vista i em sembla una gran pel·lícula. Intangible, abstracta i sibilina presència del mal entre nosaltres. El dimoni és viu perquè no hi hagué temps de clavar-li totes les ganivetades que calien i foren els representants de la llei i l’ordre, el bé, els qui ho impediren. Por i temor d’allò que físicament potser sí que no hi és, però que segur que respira i emet aquell alè pudent del mal. Aquesta pel·lícula que dic s’estrenà el dia 6 del mes 6 d’un any acabat en 6, 1976. Aquesta marca del 6. L’estrena, diuen, anà acompanyada d’un seguit de llegendes urbanes, o potser no tant urbanes, com la mort en accident de trànsit d’un tècnic de so del film al quilòmetre 166,6 de la carretera cap a Omen, o el suïcidi poc dies abans d’un fill de Peck, o la carrera truncada del nen protagonista (Harvey Stephens). Aquesta marca del 6, sí. I, al fons de tot, la profecia apocalíptica. Capítol 13, versicle XVIII: Aquí s’hi vol la saviesa! Qui tingui enginy que calculi la xifra de la Bèstia, perquè és xifra d’home: la seva xifra és sis-cents seixanta-sis (666).
