Els escàndols de corrupció s’adotzenen. Tots els poders de l’estat, de la Corona als ajuntaments, fan aigües. No hi ha partit polític, espanyol o català, sense el seu imputat. Gürtel, Palau, Campeón, Mercuri, Bárcenas, Pokemon, Clotilde, Manga, Pretòria, són noms ja mítics en l’imaginari popular. I qui no el té és que o acaba d’arribar o no ha tocat poder. D’una punta a l’altre de la pell de brau, que titulà Espriu, es generalitza la misèria. Les barbaritats comeses en els anys de bonança, ara ens escandalitzen. El desencís és terrible. El fang s’escampa pels nostres carrers. La sensació és que tot plegat s’enfonsa i que nosaltres, anirem al darrere. Espanya està en una situació d’abisme com no ho havia estat després de gairebé quaranta anys i ja es parla obertament de la crisi o el final de la II Restauració.
En el cas de Catalunya, la intencionalitat política dels focus col·locats sobre determinats comportaments que nosaltres tampoc hem sabut controlar és innegable. Alhora, el que sovint sembla que comença com a vodevil d’espies, pot acabar demostrant que l’estat espanyol es creu més que no pas nosaltres la possibilitat que la separació sigui un fet. Es viu una situació gairebé de guerra, sigui bruta, soterrada, freda o com es vulgui adjectivar.
Entretant, a cada bar, a cada taxi, a cada tertúlia, a cada partida, a cada grada, a cada reunió, a cada trobada casual que es produeix, hi ha qui té la recepta màgica per acabar amb la crisi econòmica, la corrupció política i la indignació social. A banda, a les terres d’Espanya, aquests savis del tallat, saben quina ha de ser la solució a l’anomenat “problema catalán”.
De ben segur que els lectors em consideraran un exagerat però crec que estem davant d’una situació tan complexa, tan empantanegada i tan imprevisible com l’inici de la dècada dels vint. Llavors era el desprestigi d’un Rei intervencionista i frívol; la desintegració dels grans partits del tornisme pacífic sorgit del Pacte del Pardo; una guerra que sagnava el país i un exèrcit dividit i amb més generals que caporals; uns obrers cada vegada més organitzats i més radicalitzats i un catalanisme amb cada cop més insatisfaccions i greuges. Els governs se succeïen ràpidament sense temps ni a prendre decisions. Els tirotejos i els atemptats sovintejaven. I a Annual darrera del telegrama reial que aconsellava “Cojones” al general Silvestre, es produïa una autèntica carnisseria… I de cop va arribar Primo de Rivera, Capità General de Catalunya, prometen que solucionaria tots els problemes d’Espanya en pocs mesos. Fer net i retirar-se.
Alfons XIII li va entregar el poder en safata. Els partits es van desfer com un bolado amb més pressa de la que abans es prenien el poder. La Lliga i el president de la Mancomunitat Josep Puig i Cadafalch va acomiadar amb abraçades al general, que marxava cap a Madrid. El PSOE i la UGT van apostar per col·laborar amb el règim, i Francisco Largo Caballero s’integraria al Consell d’Estat. Ja sabem com va acabar Primo dels seus set anys de règim dictatorial: reprimint els obrers, perseguint el catalanisme, desmantellant i dissolent la Mancomunitat, enemistat amb tothom, fent créixer a marxes forçades els republicans i perdent la confiança del Rei i l’exèrcit. Va morir alcoholitzat, a París.
El Marqués d’Estella havia de ser el “cirurgià de ferro” pel qual clamava el gran regeneracionista espanyol Joaquín Costa. Però només va ser un dictador de sarsuela, un militarot admirador i contemporani de Mussolini i Attaturk, que no va solucionar cap dels problemes del país ni a base de fer obra pública, ni de construir un sistema polític corporatiu ni de prohibir el català, la senyera, i fins els “Pomells de joventut”.
Ara mateix s’està creant el clima polític, mediàtic, social, perquè, poc a poc i sense que ens ni adonem – no som ja en temps de “pronunciamientos” i “alzamientos”– apareguin els cirurgians de ferro, els aprenents de bruixot, els venedors d’elixirs,… Qualsevol personatge que amb un discurs populista i capaç de penetrar en àmplies i antagòniques capes de la societat prometi solucionar tots els problemes d’Espanya. Capaç de construir, per exemple, una república unitària i presidencialista que esvaeixi la crisi, acabi amb la partitocràcia i els excessos de poders i administracions i posi a ratlla els catalans d’una vegada i per totes.
Compte, compte! Tots plegats estem participant d’un muntatge, com a simples extres, en el que al final del dia estarem prenent, com en anys pretèrits que la majoria de nosaltres ja no em viscut, oli de ricí. Tots sabem quins líders i quines lideresses s’hi postulen, al paper.
