Dels darrers dies, enmig de tantes notícies negatives, voldria destacar l’ampli suport del Parlament de Catalunya (84 diputats) a la proposta del concert econòmic, una votació que ha passat molt, massa desapercebuda i que té una gran transcendència històrica.
La crisi econòmica del sud d’Europa (no pas del nord) segueix agreujant-se després de tres anys de davallada, moltes empreses viables no troben crèdit, l’atur bat tots els rècords, el rescat de Grècia està embussat i totes les previsions apunten a un 2012 encara pitjor per a l’Estat espanyol, mentre a Brussel•les augment la incertesa sobre si el dèficit públic espanyol augmentarà de volum un cop es produeixi el canvi de govern. Així, el despropòsit socialista sembla no tenir límit, superant-se setmana rera setmana: aquests dies hem vist que el govern del PSOE segueix demanant a la Generalitat que retalli encara més, mentre el PSC i els sindicats es manifesten més agressivament en contra de les “retallades” (perquè ningú no parla de l’absentisme al sector públic?)… i dilluns passat, davant de l’augment de l’atur del mes de setembre, un alt càrrec de la Seguretat Social acusa “les autonomies que retallen de ser responsables de l’augment de l’atur”…
Dimecres passat, mentrestant, el ministre Blanco se’n va anar a París i va signar una carta conjunta amb el ministre francès de transports, en la qual els dos Estats reclamen a la Comissió Europea el manteniment del caràcter prioritari de la Travessia Central dels Pirineus: tot un pronunciament oficial per escrit (i no pas paraules que s’emporta el vent) que mai no s’ha fet pel corredor mediterrani… enmig de tanta desolació (cita textual de Germà Bel en llegir l’esmentat comunicat), que CiU, ERC i ICV hagin unit forces votant conjuntament a favor del concert econòmic per primera vegada al Parlament és una gran notícia, carregada d’esperança i de futur per a Catalunya.
1.- Ahir mateix el conseller Mas-Colell va dir que el govern central espanyol “és un desastre gestionant els impostos” i que l’actual sistema autonòmic permet al govern central fer el que li dóna la gana i incomplir sistemàticament els seus compromisos, fet que genera una gran inseguretat jurídica”. Andreu Mas-Colell és sens dubte el millor conseller que podria tenir Catalunya en els temps que corren: economista d’un gran prestigi acadèmic internacional, es mostra sempre serè i positiu, confiat que el país se’n sortirà (com tantes empreses catalanes que exporten amb força renovada), però no amagant tampoc la cruesa de la situació que viuen les arruïnades finances de la Generalitat (al maig va dir: “abans deixarem de pagar les nòmines que desatendre els interessos del deute”). Tots esperem el seu lideratge, al costat del president Mas, per plantejar un gran debat sobre les bondats del concert econòmic, ara que a finals d’octubre la comissió parlamentària que l’estudia farà públics els seus resultats.
2.- En aquest context, que CiU, ERC i ICV hagin sumat els seus vots a favor del concert econòmic és una gran notícia: amb aquest espoli fiscal no hi ha política fiscal possible, vaig sentir a dir a Joan Coscubiela, candidat a Madrid per ICV, i té tota la raó. S’entén molt bé que aquest vot amoïni el PSC, que sempre està instal•lat en el ja molt superat esquema esquerra bona-dreta dolenta, posició des de la qual reparteix carnets de bones i males pràctiques respectivament. Ara que la Generalitat està amb l’aigua al coll ja no valen mitges tintes: el PSC és el principal responsable del desastre autonòmic actual, en tant que partit que ha monopolitzat el govern a nivell central, català i local en els darrers anys. Divendres passat Antoni Puigverd reclamava a La Vanguardia a Quim Nadal que el PSC reconegués la seva responsabilitat en la quasi-fallida de la Generalitat i que deixés de fer demagògia populista sobre les misèries actuals.
3.- Alemanya per mi és avui el país més potent d’Europa: no pas perquè exporta més i millor que ningú (que també), sinó perquè és el país que més sincerament s’ha enfrontat als dimonis terribles del seu passat, amb voluntat molt sincera de purga. No es pot dir el mateix de França: De Gaulle va fer creure als francesos que havien guanyat la segona guerra mundial i Mitterrand els va fer creure que eren d’esquerres. I encara menys es pot dir el mateix d’Espanya: la dreta espanyola encara té pendent una constricció del seu lligam amb el franquisme. En opinió meva, i això li ho he dit a l’admirable i estimat Oriol Junqueras, mentre tota l’esquerra catalana tripartita no assumeixi la seva responsabilitat principal en la situació actual (i deixi, per tant, la demagògia als carrers), no tindrà cap credibilitat i no serà alternativa a CiU.
4.- Línies vermelles: sense recaptació dels impostos, un govern regional no té cap força de negociació amb el poder central. Un estat és federal quan les regions recapten els grans impostos, i no perquè realitzin un percentatge més o menys elevat de la despesa pública total. Per això no respon a veritat l’afirmació que “Espanya ja és el país més descentralitzat del món”: la definició acadèmica de federalisme fiscal passa per analitzar qui recaptat els grans impostos i per això en tantes publicacions internacionals Espanya no és classificada amb els països federals, sinó amb els països unitaris amb despesa pública parcialment descentralitzada.
Aprenguem dels errors del passat Estatut i anem tots junts, tants com puguem, a reclamar conjuntament la recaptació, gestió i liquidació dels grans impostos que paguen els catalans: que polèmiques artificials (la llengua, etc.) originades per funcionaris de l’Estat no trenquin el consens creixent entre els catalans de tots els orígens, llengua i sentiment de pertinença en favor del concert econòmic de Catalunya.