És comprensible que els seus crítics el titllin de racista i xenòfob, com ho és que Josep Anglada es defensi negant-ho tantes vegades com calgui mentre segueix jugant a semblar-ho a estones. Perquè si bé podria ser que Anglada fos racista i encara xenòfob també podria ser tot el contrari i encara podria ser que no fos cap de les opcions anteriors, així que és normal que es barallin sobre aquestes qüestions perquè ningú com ells sap que en política les coses són el que semblen ser. Però aquesta disputa és irrellevant. És irrellevant perquè no cal ser cap fanàtic racista i xenòfob per alimentar discursos i polítiques racistes i xenòfobes. És d’aquelles lliçons que, com s’acostuma a dir, ens ensenya la història quan no vol veure’s repetida.
Que la immigració il·legal representa un problema és una d’aquelles evidències que cal recordar, com cal recordar també que les polítiques d’immigració passen necessariament per minimitzar el nombre d’hostes que acull un país, aquells de qui esperem una conducta exemplar mentre només els reconeixem els drets que per humans els hem regalat. Per aixo és tan absurd el cosmopolita que s’omple la boca amb l’universalisme dels drets humans oblidant la prioritat absoluta dels drets ciutadans i la conseqüent necessitat d’Estats que els reconeguin, com aquell cínic que en nom dels drets ciutadans oblida que els imperatius ètics no es limiten a les fronteres de la propia nació. Negar, en nom de la coherència i el bon funcionament dels ambulatoris, que els no-ciutadans puguin tenir drets és tant com negar la condició d’humans a totes aquelles persones amb la tràgica consciència d’una veritat que espanta als nostres progres tant com als nostres clars catalans; l’única cosa més trista que ser ciutadà del món és no ser-ho d’enlloc.
