La millor notícia que aquestes eleccions municipals han donat als partidaris de la independència s’ha produit fora del Principat de Catalunya. Els dirigents de Ciutadans, potser perquè encarnen la continuació del falangisme dels anys 30 per vies democràtiques, ho han vist de seguida. El partit d’Albert Rivera ha corregut a trencar els acords amb el PSPV per haver pactat amb Compromís a l’ajuntament de València. Ciutadans, que espresenta a tot l’Estat amb el noble ideal de la Regeneració, ha trobat el seu límit al Líban espanyol, allà on les ferides de la política de conquesta i d’assimilació castellana estan més obertes.
Ciutadans diu que Compromís és un partit separatista però, en realitat, el problema és que Compromís és un partit massa valencià i, precisament per això, massa proper a Catalunya. El fet que un senyor de Jaén o de Burgos siguin alcaldes de València està perfectament previst en el projecte nacional espanyol. Ara bé, que un senyor de Manresa que considera Àusias March un escriptor de la seva cultura sigui alcalde de la capital del País Valencià va directament contra la lògica política que l’Estat espanyol ha aplicat sempre que ha pogut en els antics territoris de la Corona d’Aragó.
Davant la possibilitat que València i Barcelona puguin arribar a tenir relacions positives, Ciutadans, el partit de la Regeneració, es posa del costat de Rita Barberá i del PP. El fet que Barberá hagi fet tot el que ha pogut per aplicar els ideals falangistes del seu pare durant els 24 anys que ha estat alcaldessa no és un problema. Ja he dit que Ciutadans és la continuació del falangisme per vies democràtiques. Poden llegir El imperialismo catalán, de l’Enric Ucelay da Cal, si creuen que exagero. Com que és una obra llarga, diré només que si el falangisme va ser una interpretació castellana de l’ideari noucentista de la Lliga, Ciutadans surt exactament de l’ideari de mesocràtic de Convergència.
Per això tan se val que Compromís i Barcelona en comú hagin evitat declarar-se mai independentistes. Tan se val que l’Ada Colau i Mònica Oltra s’entenguin més a través de la retòrica socialista d’estètica llatinoamericana que no pas a través de qüestions identitàries o relacionades amb la història. L’Estat espanyol és Castella i no pot existir sense el supremacisme castellà, i aquí s’ha acabat la història. Això és el que es veurà els propers anys. A Catalunya i a València l’esquerra intenta portar el discurs cap a les desigualtats socials. I la sorpresa que tindrà tothom és que en el fons d’aquestes desigualtats emergirà cada vegada amb més força la qüestió de la discriminació per raó de territori, de llengua i de cultura.
En el fons, el que està passant a l’Estat espanyol des de l’any 2000 és el mateix que està passant actualment a la Xina, on el progrés i el benestar han fet rebrotar els conflictes de Beigin amb aquells pobles que els xinesos l’ètnia Han no han aconseguit esborrar del mapa. Cada vegada es veurà més clar perquè els territoris que van perdre davant Felip V són els mateixos que apareixen expoliats en les balances fiscals i perquè durant la Transició Felipe González li va dir a Raimon que “Espanya no es podia permetre una altra Catalunya”. Aquesta frase, que Jordi Pujol va tenir sempre present, és la que explica la reacció de Ciutadans contra Compromís.
Durant molt segles, l’obscurantisme va servir per mantenir la unitat de l’Estat espanyol. Un dels peatges de la Transició encara va passar per sacrificar la cultura i l’elit intel•lectual de València a l’altar de la unitat d’Espanya. Pujol va poder mantenir el poder durant tants anys, en part, a canvi d’abandonar el vesper valencià a la seva sort. Encara el 2010, quan Solidaritat va entrar al Parlament, li va demanar a l’Alfons López Tena que no toqués el tema. Ara que Pujol no hi és, els joves escriptors que fan metàfores polítiques als diaris de Madrid hauran de decidir si estan disposats a tornar a l’Espanya negra o si deixen d’amagar-se rere de la Constitució per, finalment, acabar d’incorporar Castella a la democràcia.
