coi de meritoris empats!
Mira, Sostres, per a repetir una expressió que a un company de plana li va fer gràcia: patint com les verres quan les despopen. No hi ha hagut premi al futbol bonic, què hi vols fer, ja sap que no sempre hi ha premi i que el futbol, metàfora de tantes altres coses, sovint és una integral entre atzar i necessitat.
La cosa ha començat molt bé, i feia goig l’estadi ple a vessar i les banderetes i els mosaics, com d’habitud. Però avui algú ha tingut una idea (vull pensar que una idea i no un accident, però me’n fot, la penicil·lina també és fruit d’un accident), una idea que, vist el resultat, potser caldrà pensar d’incorporar a la litúrgia: ha començat a sonar l’himne i quan tot l’estadi l’entonava, han abaixat el volum, i tothom ha entès el que calia: tot el camp, a capella, sense crosses, només l’aire del capvespre vibrant per milers de goles amb una sola veu dient que som la gent blaugrana, dient-li a Europa que mèrit ens en sobra per la glòria que ens espera.
I després, Hiddink, i la dura realitat: han posat l’autocar, i només han jugat tres: Drenthe i Drogba, i Cech, un porter fenomenal, amb un sistema defensiu tan efectiu com exasperant tant per als jugadors com per al públic, i malgrat érem amos del camp contrari, i malgrat tota la generositat i persistència en l’esforç, i després d’un ensurt que doblement ha salvat Valdés amb una fermesa més que encomiable, el xiulet del mig temps ens ha estalviat de caure en l’exasperació.
Jugaven a això, a desfonsar-nos, a trencar el joc amb tanta pèrdua de temps i tanta rudesa, tolerades per un àrbitre òbviament enemic de la lírica, que quan els ha semblat que ja ho havien fet, ben entrada la segona part, n’han posat un de davanter centre i han començat a jugar amb els peus… per a demostrar-nos que no son com el Madrid, que aquest no és el seu únic recurs, que tot plegat aquesta deu ser la única tàctica per enfrontar-se al millor equip del món (i anem-nos-hi avesant).
La bona notícia, Sostres, és que no se n’han sortit, i que només la seva mala sort és comparable a la nostra, que els hem aguantat la juguesca i que fins i tot ens hem permès treure forces de flaqueses en una revifalla final que deixava obert el duel, i que ara tot serà que a Stamford Brigde es decideixi si guanya el floret o el sabre.
