L’ésser humà es repeteix com l’all. Les comunitats humanes són estructures renovables que mitjançant camins circulars acaben repetint en major o menor mesura els mateixos models socials (els de dalt, els de baix i viceversa). I la civilització, tot i que avança imparablement, manté les mateixes relacions entre individus amb els mateixos defectes i pecats capitals al llarg dels segles. 

Malgrat totes aquestes evidències, sempre sobreïx una enèrgica voluntat sorgida de les entranyes de l’esquerra ideològica disposada a trencar aquests cercles morals, innats en els humans, per intentar canviar uns models profunds i complicats de modificar. Moltes d’aquestes esquerres, amb la seva obsessió de cercar la perfecció de l’ésser, massa sovint topen amb la crua realitat i acaben enfollides i soles abraçant la idea del súperhome totalitari. El seu problema és que abandonen l’empirisme i s’autoenganyen amb una retòrica populista -i moralista- que les deixa cegues de qualsevol sentit comú. 

Avui dia, sota un vernís de falsa modèstia amb ínfules de voler canviar-ho tot, tornem a veure aquesta operació amb la nostra entranyable europeronista Ada Colau, que és l’exemple més fefaent de com el realisme acaba desmuntant la seva àurea impoluta. Encara ressonen les seves paraules quan afirmava que no es dedicaria a la política, i també quan en les mil i una reunions fetes per tots els barris de la ciutat, els seus seguidors demanaven un moviment sense lideratges. Doncs bé, tot cau pel seu propi pes, tot torna al seu cabal i, efectivament, ara tenim un moviment d’èxit més o menys travat, amb dos lideratges forts que controlen els tempos i la seva força: Colau i Iglesias. Ella i ell són els que principalment fan bellugar la batuta del canvi regeneracional hispànic. És a dir, malgrat tota la xerrameca els fets són els que són, i la política és un art meritori o no és. Els lideratges tenen un paper vital encara que molts fa quatre dies ens ho negaven o ho amagaven i ens volien fer creure que una altra política era possible. I jo que me’n alegro! Introduir tots aquests venedors de pòcimes al sentit comú i al sistema no deixa de ser una victòria dels que no creiem en la igualtat, i sí en la jerarquia, en el mèrit i en la intel·ligència.

Ara bé, què ens pot aportar aquest lideratge de l’Ada Colau, que segons sembla està disposada a inaugurar un nou espai polític a Catalunya? Per començar hauríem de revisar el concepte nou de la proposta, perquè tal com he explicat, aquí de nou hi ha poca cosa i tot segueix una línia circular. De fet el cristianisme ja va inventar aquest model de de reivindicació; els de baix i els de dalt superant la lògica política, jugar amb l’indignació massiva i predicar la pobresa davant una societat atrofiada per un estat del benestar trencat. Com podeu capissar, gens allunyat d’aquestes ‘noves’ esquerres. Malgrat que aquest espai tingui molta adhesió popular, no oblidem que precisament a Catalunya la política està ja molt atomitzada i els nínxols polítics i ideològics molt especificats. El més probable que faci la senyora Colau serà modernitzar l’espai històric del PSUC representat i sepultat fins fa quatre dies per ICV. Res més. 


Aprofitant la crisi de la socialdemocràcia, i també els bons resultats que han tret en alguns comicis electorals, faran allò que sempre s’ha fet en la política, intentar l’abraçada de l’ós a diferents sectors polítics per bastir una alternativa de país. Obliden, però, que, com deia més amunt, el pastís ja està molt repartit amb unes esquerres que a diferència d’aquesta, sí que estan compromeses amb la revolució més important que està portant a terme ara mateix Catalunya: fer un país independent. Fer de PSUC en aquells temps ingenus de la Transició quan sortíem d’un nit massa llarga podia tenir bons resultats, ara la situació és diferent i les pantalles ja s’han superat. No sé si m’explico…

Però segurament el més indecent de tot aquest nou vesper és la falsa esperança que porten a sobre les espatlles. Volen tenir la justícia social en abstracte com a mantra, i encapçalar-la per acabar imposant unes alternatives i unes receptes a l’actual crisi que, al capdavall, probablement ens mantindrien en l’actual incapacitat a l’hora de fer créixer l’ocupació i la riquesa. A diferència de països com Dinamarca, on es gaudeix d’una llibertat econòmica inconcebible per aquestes esquerres, que fa que tinguin un atur del 6%, i una riquesa envejable que els permet tenir un estat del benestar potent, aquest nou populisme dels de baix tindria com a dogma innegociable mantenir un mercat laboral encotillat i inflexible. A més d’una imposició de preus i d’un salari mínim des del poder, un escandalós sistema assistencialista improductiu, uns impostos altíssims, i uns problemes burocràtics per obrir empreses que, per tot plegat, alimentaria la crisi i mantidria el motor econòmic engripat com ara.

En definitiva, es convertirien en la nova casta intervencionista gens allunyada de la que hem conegut fins al moment, impedint la veritable revolució social que hauria de consistir en la lliure cooperació entre individus, incentivant la innovació i la competència, i aconseguint una societat meritocràtica sense la beneficiència universal de l’estat que, com hem pogut veure i patir, impedeix el desenvolupament de la riquesa i el progrés.

Articles relacionatsMés articles de l'autor