En realitat, els espanyols tenen raó: el procés català cap a la independència s’ha vist catapultat per un sistema educatiu que ens ha rentat el cervell a Catalunya i d’uns mitjans de comunicació captius del nacionalisme que ens han oprimit i que no ens deixen pensar per nosaltres mateixos. Ens han adoctrinat. Ens han conduït cap al totalitarisme. És per la imposició d’aquest pensament únic que el gruix dels catalans s’ha fet independentista. Al llarg d’aquest article explicaré com va actuar en mi aquesta pinça malèfica (educació i mitjans) i com em van llevar el raciocini i la capacitat crítica fins convertir-me en l’ésser menyspreable que sóc avui dia.
Començaré pel principi. Quan jo era petit, hi havia un canal de televisió que es deia TVE. (Anys després, una cançó de rumbakalao d’Azuquita va consagrar amb una melodia estiuenca memorable al canvi de nom d’aquest canal: TVE1 passava a dir-se La Primera.) També hi havia un altre canal que alguns anomenaven UHF. Com tothom recorda, eren en castellà, tret d’alguna desconnexió per a informatius i algun programa escadusser que es feia en LAPAO.
A l’escola, l’ambient nacionalista opressiu també s’hi deixava notar amb virulència. De ben menuts cantàvem “Pimpón es un muñeco / muy suave y de cartón”. Ja a 3r, la mestra ens va llegir en veu alta ‘Jim Botón y Lucas el maquinista’. A 5è, vam començar l’estudi de la geografia del país: el Guadiana, el Tajo, el Guadalquivir, la Sierra Penibética… Recordo molt bé que a 6è, a classe d’Ètica, havíem de memoritzar articles de la Constitució Espanyola. De les lliçons d’Història de 8è en guardo dos records inesborrables: la paraula “churrigueresco” i la lliçó que Felip II va ser un gran monarca. I això per què ? Perquè havia provocat la fallida de la hisenda tres cops, sí, però les tres vegades havia tornat a aixecar l’economia.
El meu adoctrinament no es va aturar després de l’EGB, sinó que va continuar durant el Batxillerat: que si ara veiem ‘En busca del fuego’, que si la desamortització de Mendizábal… No sé com s’ho van fer, però cap professor d’Història no em va parlar mai (i quan dic mai vull dir mai) dels comtes reis, del 1640, del 1714 ni del pistolerisme de principis del XX. No negaré que té molt de mèrit explicar història i esquivar-hi qualsevol referència a Catalunya.
Pel que fa a casa meva, el panorama era tant opressiu o més. Les lectures disponibles només em conduïen cap a l’abominació d’allò que era espanyol: ‘Conejín y Botijón’, ‘Lazarillo de Tormes’, ‘Donde la ciudad pierde su nombre’ o ‘Al este del Edén’. Unes lectures que combinava amb les de la biblioteca escolar: ‘El cantar de Mio Cid’, ‘La veradd sobre el caso Savolta’…
Pel que fa al lleure, molts matins de diumenge anava a la parròquia de San Juan Evangelista, a Bellvitge. Les cançons hi van ser una important arma de catalanització. Per exemple, “Señor, he dejado mi barca” o la “Misa nicaragüense” (“Hoy te quiero ofrecer, en este día, / los bejucos de mis brazos, el vivo entusiasmo de mi corazón”. Durant molt de temps no vaig capir la metàfora i vaig pensar que un “bejuco” era la part contrària al colze). He de concedir que més endavant sí que s’hi va llegir la paraula de Déu en català (mai només en català, per no ofendre: el català pot ofendre) i que el “Fum, fum, fum” era un hit nadalenc també a Bellvitge.
L’adoctrinament dels infants de la meva època, però, no s’aturava ni amb les vacances d’estiu. Perquè molta canalla passava l’agost al poble de sons pares. A mi, a Lleó, m’hi van inocular el rebuig a tot allò que era espanyol. Un dia era un iaio que m’explicava que ell havia alliberat Lérida. Un altre dia era mon tiet que m’explicava que sempre tindria una espina clavada: no haver pogut entrar desfilant a Barcelona el 26 de gener de 1939. Un altre dia, a la missa de la festa de la Mare de Déu d’agost, un dolçainer i un tamborer van interpretar la Marxa Reial mentre el capellà consagrava l’hòstia. Aquelles escenes em van fer entendre que Espanya havia deixat definitivament enrere el franquisme, que s’havia passat pantalla, com es diu avui dia.
Podria seguir enumerant exemples com aquests ad nauseam (com el meu any a Salamanca, amb Torrente Ballester al balcó de l’ajuntament parlant de l’arxiu com un “derecho de conquista”), però crec que el lector i la lectora ja s’han fet una idea de quin és el substrat moral infecte en què vam créixer aquells que hem superat, ni que sigui amb alguna esgarrinxada, el cap d’Hornos dels 40. Caldrà molta espanyolització, com demana Wert, per fer contrapès a l’adoctrinament nacionalista a què ens van sotmetre l’educació i els mitjans nacionalistes de la Generalitat durant la nostra infantesa a tants i tants conillets d’Índies.
