Baixava tranquil amb les aigües platejades
banyades pel sol, brillant, resplendent,
els peixos tenien una tonalitat daurada
i la remor tranquil·la calmava el pensament
Tanta pau, tanta harmonia era per extasiar-te
desitjant fondre’t en l’aigua transparent
i semblava un miracle emmirallar-te
en el riu pur, clar, com tenyit d’argent.
No movia una fulla el vent suau,
bressolant suaument el rierol
i cantava una cançó d’amor i pau
que acompanyava un ocell al prendre el vol.
Veia dins de l’aigua perles que encisaven
i cada pedra era un brillant baixat del cel,
dins de l’aigua platejada es barrejaven
mil desitjos que guardava amb recel.
Vora del riu sentia una màgica crida,
en la puresa d’un murmuri encisador
l’aigua alimentava amb tendresa la vida,
allunyava del cor qualsevol dolor.
Quan el sol minvava i el riu perdia
tot l’encant, ja no era platejat
i dintre meu plorava i sentia
que havia perdut el riu tant estimat.
Mirant la lluna que despuntava en el cel,
li demanava que es dibuixes dins del riu
però només veia un mantell fosc sense cap estel,
i jo restava lluny i orfe d’aquell mirall tant viu.
